L'home que va convertir Pittsburgh en capital mundial de l'alumini

Que el reeixit equip de futbol americà de Pittsburgh (amb sis Super Bowls guanyades) porti per nom Steelers dona una idea de la importància del metall a la ciutat de Pennsilvània, on l’acer, però també el ferro i l’alumini, va ser la columna vertebral de l’economia durant dècades. No és pas casualitat, per tant, que en aquesta ciutat sorgís fa 135 anys la que va ser l’empresa més important del món del sector de l’alumini, és a dir, Alcoa (Aluminum Company of America). I si pensem en Alcoa, el primer nom que ve al cap és el d’Arthur Vining Davis, que va ser-ne directiu durant gairebé set dècades.

La història de Davis comença a Nova Anglaterra, on va néixer i estudiar, per després mudar-se a Pennsilvània, on va encetar la seva carrera professional treballant per a una companyia anomenada Pittsburgh Reduction Company. L’empresa l’acabava de fundar un amic del seu pare i en les etapes inicials va tenir el suport del banquer Andrew Mellon. El gran avantatge d’aquesta companyia va ser disposar del mètode més eficient per aïllar l’alumini: si tradicionalment costava 115 dòlars per lliura, amb els seus processos el cost era de només 8 dòlars.

Anys més tard, l’empresa prendria el nom d’Alcoa, amb la clara intenció d’identificar-se com la firma americana per excel·lència del món de l'alumini. Aquella primera experiència laboral als 21 anys va acabar sent la definitiva perquè ja no se'n mouria fins a la jubilació. Tot i que Davis hi va entrar com a simple operari (va ser el primer treballador de la companyia), en pocs anys va anar escalant posicions fins a convertir-se en el primer executiu el 1910 i president del consell el 1928. També va arribar a ser el principal accionista de la firma.

Era un temps en què l’alumini es començava a fer servir per a tot i se’l considerava gairebé un material màgic: tota mena d’utensilis de cuina, cables elèctrics, bicicletes, taps d’ampolla i, fins i tot, algunes parts de l’avió dels germans Wright. Però, lligat a aquest període d’expansió, va arribar també tot un seguit de conflictes entre els productors i el govern dels Estats Units per la seva posició dominant de mercat, que xocava amb el que les lleis antitrust pretenien limitar. I és que sota les ordres de Davis, Alcoa va arribar a produir el 90% de l’alumini dels EUA.

El paper de Davis durant les dues guerres mundials va resultar clau per als aliats, perquè els va proporcionar tot l’alumini que necessitaven, que en el cas de l’aviació resultava del tot imprescindible. Per aquest motiu, va rebre el Certificat Presidencial al Mèrit, així com un reconeixement del ministeri de Defensa dels EUA.

 

El 1948, amb 81 anys, va abandonar els càrrecs executius i es va mudar a la càlida Florida, on es va dedicar a la inversió immobiliària i a les obres benèfiques. Allà va invertir-hi tant que es diu que va arribar a ser el propietari de més del 10% del sòl de Miami-Dade, a més de ser accionista d’una trentena d’empreses locals. Temps després (1957), quan va deixar la presidència de l’empresa, se’l va considerar la tercera persona més rica del món i al morir, cinc anys més tard, el seu patrimoni s’enfilava fins als 400 milions de dòlars. Només una part petita de la fortuna va ser llegada a persones individuals (va morir sense fills), ja que el gruix de l’herència va anar destinat a la seva fundació, Arvida (batejada a partir d’un acrònim dels seus noms i cognom).

La seva vida privada sempre va ser molt desconeguda, un fet que ell mateix atribuïa a treballar “setze hores diàries”. Les fundacions que va deixar en funcionament es dediquen a l’educació privada superior, als mitjans educatius públics, a àmbits religiosos, a les cures pal·liatives i a les solucions per al medi ambient. Fins al dia d'avui han repartit 300 milions de dòlars en donatius.

En l’actualitat, Alcoa continua sent una de les deu grans companyies mundials d’alumini, amb una facturació superior als 12.000 milions de dòlars anuals i un capital atomitzat entre un grapat de fons d’inversió.