L’empresari tèxtil pioner de les fusions transnacionals

La rambla principal de l’exvila de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, es diu passeig de Fabra i Puig. Un dels carrers adjacents porta per nom Camil Fabra. Precisament en aquest carrer, i amb façana al passeig esmentat, hi ha el Club Natació Sant Andreu, conegut popularment entre els veïns del barri com El Fabra. A uns centenars de metres hi ha la biblioteca pública, batejada com a Can Fabra, i just al davant un gran espai destinat a les activitats culturals que es diu Fabra i Coats. A totes aquestes ubicacions hi podem afegir la plaça i el casal Can Portabella, que també hi estan relacionats. Encara a l’altre extrem de la ciutat, a Sant Gervasi, hi trobem un carrer que es diu Ferran Puig. En vista d’aquesta ubiqüitat, ens preguntem què ha fet la família Fabra per ser tan reconeguda sobre el plànol de Barcelona, especialment a Sant Andreu.

Viatgem enrere en el temps. El 1903 es va produir un fet empresarial força insòlit a l’època i que va resultar fruit d’una mentalitat moderna i innovadora. La firma tèxtil catalana Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella es va fusionar amb el gegant escocès J&P Coats per esdevenir la Fabra i Coats, en un acord transnacional que en aquella època no era ni de molt tan freqüent com ho pugui ser avui dia. Al darrere de l’operació corporativa hi havia Ferran Fabra i el seu germà Romà, que van agafar les regnes del negoci quan el seu pare, Camil Fabra, va morir.

El soci escocès no era pas una firma desconeguda al país, perquè a la seva planta a Torelló s’havia format un dels primers equips de futbol de la història a Catalunya, que a finals del segle XIX va disputar una sèrie de partits històrics contra un equip de Barcelona precedent del Barça.

A Ferran Fabra el trobem, amb només 20 anys, formant part de la junta benèfica del Teatre Principal, que feia importants donatius a l’Hospital de la Santa Creu. Allà es barrejava amb altres burgesos rellevants, com els Sentmenat, els Sagnier Villavecchia o els Vidal Quadras. També va formar part de la junta de Foment del Treball Nacional. La seva activitat social era tan frenètica que fins i tot el podíem trobar fent de jurat en un concurs de gossos en companyia d’Eduardo Schilling, un dels pioners del Barça, que es dedicava a la venda d’armes de caça. Abans d’acabar el segle seria també diputat provincial. El novembre del 1899 va quedar viudo, amb només 33 anys, per la mort de la seva dona, Maria Sentmenat Patiño.

Va estar vinculat a un munt d’empreses importants de l’època, com Manufacturas de Algodón Reunidas, La Catalana de Seguros de Incendios, l’asseguradora Banco Vitalicio de España i també la Compañía de Riegos y Fuerza del Ebro, a més de ser conseller de la Canadenca. Pel que fa al seu negoci, la Fabra i Coats, podem comprovar el seu pes dins l’economia local al veure que el 1915 l’empresa ja tenia més de 1.500 treballadors i que acabaria disposant d’una plantilla d’uns 3.000. Si per una cosa va destacar la firma, a part de per la seva posició de domini en el sector de les filatures, va ser pels beneficis socials que va anar implantant per als treballadors. A més, tenia com a emblema un club esportiu que va tenir una llarga vida des de la seva fundació el 1922 i que comptava amb unes instal·lacions excel·lents.

Com era freqüent entre els homes de negocis d’aquella època, va tenir temps per implicar-se en moviments polítics, i és així com va arribar a alcalde de Barcelona l’any 1922. Cal dir que el seu mandat d’un any va ser molt discutit per la seva falta de sensibilitat cap al catalanisme. A Alella va ser investit com a fill adoptiu, i va acumular títols honorífics espanyols, com la Gran Cruz de Isabel la Catòlica y del Mérito Militar, a més de ser Cavaller de l’Orde de Carles III i de la Legió d’Honor.

Per cert, que l’Observatori Fabra porti el cognom familiar no és pas casualitat, atès que tant el pare, Camil Fabra, com Ferran Fabra i el seu germà Romà van ser finançadors del projecte.