L’emprenedor que va fer bo el ‘Reus, París, Londres’
Impulsor de negocis financers i petroliers, Eduard Recasens va acabar morint amb 54 anys
Qui més qui menys ha sentit l’expressió “Reus, París, Londres”, que fa referència al pes de la capital del Baix Camp en la fixació dels preus de l’aiguardent al segle XVIII. Però més enllà d’aquest origen, també representa la voluntat de capitalitat i la vocació internacional dels reusencs, que han proveït el país d’algunes de les seves figures més destacades. Sense cap mena de dubte, un d’aquests personatges és Eduard Recasens, que des d’uns orígens humils va arribar a bastir tota una teranyina de negocis en sectors ben diversos. La trobada providencial amb el també reusenc Evarist Fàbregas (empresari d’arrels obreres i enriquit gràcies al comerç marítim durant la Primera Guerra Mundial) li va servir per fer el salt de corredor de comerç a banquer, que no és poca cosa. Aquella primigènia entitat financera nascuda el 1916 seria la plataforma des de la qual començarien a escometre grans aventures empresarials, com ara l’entrada al capital de firmes agrícoles, cotoneres, de construcció, ferroviàries, la cimentera Sanson i el madrileny Banco de Crédito Industrial.
En els negocis encara regnava l’eufòria generada per la Gran Guerra, de manera que Recasens i el seu soci Fàbregas es van atrevir a fer un salt de dimensió per crear el Banc de Catalunya, que va veure la llum l’estiu del 1920. Entre els accionistes fundacionals hi havia un grup de bancs locals i alguns cognoms coneguts com Suqué, Maristany i Pich i Pon. L’aventura va durar poc més d’una dècada, però va deixar fruits destacables, com la creació del Banco de Crédito Local, el Banco Exterior de España i, sobretot, la Campsa i la Cepsa, les dues petrolieres espanyoles. La fallida del banc va arribar en temps de la República, en circumstàncies estranyes. Entremig, Recasens va tenir temps de ser diputat al Congrés de Madrid per la Lliga Regionalista.
La Campsa (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo) va ser l’empresa creada per l’Estat el 1927 en col·laboració amb el banc de Recasens per explotar el monopoli del petroli durant la dictadura de Primo de Rivera. Fins aleshores el cru que circulava per Espanya estava en mans de multinacionals estrangeres, circumstància que no satisfeia els nous governants. Però dos anys després, i davant el conservadorisme exasperant de la firma, que només volia dedicar-se a la distribució, Recasens i Demetrio Carceller -tots dos membres del consell- es van revoltar i van crear la Cepsa (Compañía Española de Petróleos), amb la idea d’enfocar-se en el refinatge i l’explotació de pous. En aquesta aventura va resultar clau el germà d’Eduard Recasens, en Francesc, que va aconseguir unes concessions a Veneçuela.
La voracitat emprenedora de Recasens va continuar amb la constitució d’una companyia aèria a l’òrbita de l’Estat i amb capital i tecnologia d’Alemanya, la Classa (Concesionaria de Líneas Aéreas Subvencionadas). En va formar part del consell d’administració representant l’omnipresent Banc de Catalunya. També va ser a l’Àfrica, perquè el 1929 va contribuir a crear la Compañía Nacional de Colonización Africana, més coneguda com a Alena, que tenia Guinea com a àmbit d’explotació. En aquest viatge empresarial va estar acompanyat pel Banco Hispano Colonial, de llarga tradició a Barcelona. I això no és tot, perquè la llista d’iniciatives empresarials és gairebé inacabable: empreses de transport, immobiliàries, del sector de suro, etc.
Però per desgràcia de Recasens, les coses van canviar de manera sobtada quan va arribar la República. Com hem avançat, el 1931 el Banc de Catalunya, epicentre de tots els seus negocis, va fer fallida a causa de determinats moviments governamentals. La salut de Recasens es va començar a deteriorar i va morir coincidint amb el final de la Guerra Civil, amb només 54 anys.
Després de la mort d’Eduard Recasens, Cepsa es va prendre tan seriosament les prospeccions petrolíferes a la Península que va crear una joint venture amb la Socony de Rockefeller per perforar. El soci nord-americà hi va aportar el coneixement a través d’un grapat d’enginyers que es van instal·lar a Espanya i que, a la seva manera, van deixar empremta: Bray, Fath, Anderson, Grove, Jones i Trzesnoiwsky.
