Homenots i donasses
Emprenem 26/06/2021

Joan Corominas, el multiplicador d’oficines del Banc Sabadell

El banquer va ser president de l’entitat vallesana durant 23 anys i en va impulsar l’expansió

3 min
Joan Corominas Vila 1924-2012

Aquests últims anys el Banc Sabadell ha sigut sovint notícia més per aspectes negatius que no pas pels positius. La caiguda a plom de la cotització a borsa (i, per tant, la reducció del valor de l’entitat a una fracció del que era), el viatge sense retorn aparent de la seu social de Catalunya al País Valencià i la fusió frustrada amb el BBVA són les notícies que venen al cap quan es pensa en aquest banc d’origen vallesà. Però això que el Sabadell estigui de pega és relativament recent. Durant més d’un segle va ser una entitat important i modèlica. Un dels seus protagonistes va ser precisament Joan Corominas, que va dirigir el destí de la firma durant una etapa clau de la seva història.

La vocació inicial de Corominas no va ser bancària perquè els seus interessos anaven més encaminats cap a les lleis. De fet, es va llicenciar en dret i va començar a exercir d’advocat. Però amb només dinou anys va haver d’assumir la gestió de l’empresa tèxtil familiar per la prematura mort del pare. M. Corominas SA era una de les firmes amb més solera del país, perquè havia estat fundada ni més ni menys que el 1820. La iniciativa professional de Corominas el va dur a ser un dels fundadors de la Mútua d’Assegurances de Sabadell (1952), a presidir la Cambra de Comerç (1964-1968) i a ocupar càrrecs de responsabilitat a la Caixa de Sabadell, en la creació de la qual també havia participat la família.

Dèiem que la seva vocació era més d’advocat que de banquer, però realment la relació de Corominas amb el Banc Sabadell comença abans de venir al món. El seu besavi va ser un dels fundadors de l’entitat, el 1881, a més de ser-ne el primer president. L’empenta com a accionista activista que mostrava durant els anys 60 va ser reconeguda amb la seva entrada al consell d’administració. Corominas hi va accedir per recomanació de Joan Oliu Pich (pare de l’actual president), que era la mà dreta del director general del moment, Francesc Monràs Ustrell. Per cert, Monràs va tenir una carrera meteòrica al banc perquè de ben jove, quan era un simple treballador de base, va protagonitzar una escena pròpia de la pel·lícula Margin Call al descobrir que els riscos financers assumits pel banc eren molt superiors al que reflectia la comptabilitat oficial.

La trajectòria de Corominas al consell del banc va començar el 1967 i ben aviat es va produir una entesa molt productiva per a l’entitat entre Oliu Pich i ell mateix. Nou anys més tard hi hauria dos canvis destacables a la cúpula: per una banda, Monràs va deixar el càrrec de primer executiu i el va cedir a Oliu Pich; per una altra, el consell d’administració va escollir per unanimitat Corominas com a substitut del fins aleshores president Joan Llonch, acabat de traspassar. Començava una nova etapa al Sabadell, que sobretot estaria marcada per un concepte que Corominas sempre havia tingut al cap: expansió. Quan va entrar al consell, el banc només disposava d’una oficina, però una nova legislació els permetia obrir-ne més, de manera que va empènyer per aconseguir més obertures.

La prova que va tenir èxit en els seus propòsits de creixement és que quan va arribar a la presidència, el 1976, n’hi havia 75 i quan es va jubilar, 23 anys més tard, ja n’eren 690. La seva gestió no va ser pas fàcil, perquè durant els primers anys va haver de gestionar una crisi molt forta que va afectar amb especial intensitat la banca estatal. Més de la meitat de les entitats existents en aquell moment en van sortir malparades.

La creació de noves oficines no es va limitar a l’Estat, sinó que els vallesans van arribar a posar els peus en dotze països. Aquesta circumstància li va valdre a Corominas el premi a la internacionalització de l’economia catalana que concedia la Generalitat (1996). Amb tot això, el banc va passar d’ocupar el vintè lloc en el rànquing estatal a consolidar-se com el quart grup de més volum del sistema financer espanyol.

El 1999, arribat als 75 anys, Corominas es va jubilar i el càrrec de president va passar, precisament, a Josep Oliu Creus, el fill del seu antic aliat.

stats