L’inventor del Tetra Brik a Europa
La idea la va obtenir dels supermercats dels EUA, on a la dècada dels anys 20 ja es venien queviures envasats
L’envàs de cartró amb forma de prisma allargat és un habitant freqüent de les nostres neveres i forma part del paisatge tradicional de totes les cases. Primer va ser com a contenidor de llet i després per a tota la resta de líquids (sucs, brous, vi, etc.), però el cas és que s’ha fet present a les nostres vides de manera tan intensa que ben bé sembla que hi porti una eternitat. Però no és així.
Després de canviar-se el cognom durant la joventut, per passar de l’Anderson familiar a Rausing, vinculat al territori on havia nascut, i d’estudiar economia, Anders Ruben Rausing va viatjar als Estats Units per fer-hi un postgrau. Allà, durant la dècada dels anys 20, va descobrir la profusió de supermercats que venien els queviures ja envasats, a diferència dels comerços d’aliments frescos que havia vist sempre a Suècia. Aquesta visió el va convèncer que la indústria europea acabaria seguint la tendència dels nord-americans i el va impulsar a constituir una primera firma de productes envasats (1929) gràcies al suport econòmic de l’industrial Erik Åkerlund, a qui havia conegut mentre treballava en una impremta.
El seu primer àmbit de treball va ser el de la llet: va considerar que envasar-la en ampolles de vidre era ineficient, sobretot pel preu, i es va proposar buscar-hi una solució. La idea era fer un envàs de cartró que fos senzill, higiènic i que maximitzés l’aprofitament del material. El propòsit era clar, però la solució no era pas trivial. Va trigar dècades a polir el seu invent, des dels primers assajos durant els anys 30 fins a la comercialització de la màquina envasadora el 1952, passant per la idea providencial de fer un envàs en forma de piràmide de base triangular batejat com a Tetra Pak (1944).
La quadratura del cercle la va trobar amb un procediment que consistia en un cilindre de cartró sense fi que es tancava sobre el mateix flux de llet (en un procés anàleg a la fabricació de botifarres) i generava l’envàs al mateix moment que s’omplia, amb la qual cosa aconseguia que no hi quedés aire a dins. A més, l’experiència el va dur a cobrir el cartró base amb polietilè perquè tot quedés hermètic.
El pas que enllaça amb els nostres dies el va fer el 1963, quan l’envàs va deixar de ser triangular per esdevenir rectangular o, en altres paraules, en forma de maó. Va ser batejat com a Tetra Brik. Aquesta va ser la gran explosió de l’empresa de Rausing, que va començar a conquerir mercats a gran velocitat fins a consolidar-se com a líder mundial i empresa multimilionària.
A partir d’aquell moment la fortuna de la família Rausing no va parar de créixer i el 1969 l’emprenedor suec va decidir traslladar la seva residència a Roma per evitar l’exigent fiscalitat del seu país d’origen. Des d’aleshores, els Rausing han controlat el 100% de la companyia, sense acceptar-hi accionistes externs ni molt menys cotitzar a borsa. L’única parcel·la on han cedit terreny ha sigut en la gestió del negoci, que el 1985 va tenir el seu primer director general extern, Bertil Hagman, dos anys després de la mort del fundador Ruben Rausing. Tot i l’opacitat proverbial de l’empresa, podem saber que avui facturen uns 14.000 milions d’euros anuals. Es diuen Tetra Laval, després que el 1991 compressin l’empresa suïssa Alfa Laval.
Però la història d’una de les famílies més riques d’Europa és lluny de ser plàcida i feliç, perquè dibuixa un camí amb ombres molt fosques. Ja fa anys que els Rausing protagonitzen titulars a la premsa internacional per la vida convulsa d’alguns descendents, atrapats en un laberint de drogues i morts prematures.
El 2012, l’hereu del negoci i net del fundador, Hans Rausing, addicte a l’heroïna, va ser testimoni de com la seva dona, consumidora compulsiva de crac i també d’heroïna, moria a casa víctima d’una sobredosi, mentre ell literalment no va fer res. El cadàver va ser descobert mesos després, al llit i envoltat d’escombraries. Unes condicions de vida insalubres al cor d’una mansió londinenca de vuitanta milions d’euros.
