La llegenda de ‘Mister five per cent’
El petroli el va convertir en l’home més ric del món durant els anys 50 i la seva col·lecció d’art era una de les més importants del món
Ja fa més d’una dècada i mitja que a Catalunya l’expressió “tres per cent” s’ha convertit en cultura popular i motiu recurrent de broma i de caricatura de la política local. Però cal saber que molt abans va existir un home, reconegut a tot el món, que tenia per sobrenom Mister five per cent : era l’armeni Calouste Sarkis Gulbenkian, també conegut com el rei del petroli. Més endavant veurem el perquè, del malnom, però abans fixem-nos en la seva peculiar trajectòria vital.
D’entrada hem de dir que l’hem definit com a armeni, però cal saber que va néixer al que aleshores era l’Imperi Otomà, que tenia nacionalitat britànica des de la trentena i que els darrers anys de la vida els va viure a Portugal. No resulta sobrer indicar que a mitjans dels anys 50 era considerat la primera fortuna del món. Com que el seu pare comerciava amb petroli gràcies als pous que tenia a Bakú (l’actual capital de l’Azerbaidjan), al jove Gulbenkian el van enviar a estudiar enginyeria petroliera al King’s College de Londres, on va resultar ser un dels millors alumnes.
Després de passar per Egipte fugint d’una de les persecucions periòdiques contra el poble armeni, es va establir a Londres amb la família, on va començar a fer grans negocis i on va aprendre aspectes clau del que avui definiríem com a corporate finance. Un d’aquests grans negocis va ser la seva col·laboració en la fusió (1907) entre la britànica Shell i la neerlandesa Royal Dutch, de la qual va quedar com un dels principals accionistes. En aquesta època naixeria l’esmentat apel·latiu de Mister five per cent, no pas per les comissions sinó per la seva política de mantenir un 5% de les accions de tots els negocis en què s’implicava, i sobretot pel percentatge que atresorava de la naixent Iraqi Petroleum, la companyia destinada a explotar la ingent reserva de petroli acumulada al subsòl de l’antiga Mesopotàmia.
Aquesta firma era la successora natural de la Turkish Petroleum Company d’ençà de l’esmicolament de l’Imperi Otomà. Si en el període 1912-1914 la figura de Gulbenkian va ser clau en l’estructuració del sistema petrolier d’aquell territori, propiciant acords entre els múltiples inversors existents (Royal Dutch-Shell, Banc Nacional de Turquia, Deutsche Bank, etc.), un cop acabada la Primera Guerra Mundial la seva ombra tornaria a aparèixer per definir un nou acord -conegut com el pacte de la línia vermella- per donar cabuda als actors de la nova geopolítica internacional. Això sí, malgrat que el trencaclosques del negoci del cru es recomponia, ell va mantenir, invariable, el seu tros de pastís del 5% del petroli local.
Amb la fortuna consolidada es va anar retirant del món frenètic dels negocis per abocar-se al col·leccionisme d’obres d’art, una de les seves grans passions. Abans d’arribar a la cinquantena ja acumulava més de sis mil peces corresponents a totes les èpoques de la història de la humanitat. Tot plegat ho va acabar canalitzant a través de la seva fundació privada, que com veurem va ser la seva principal hereva i que avui acumula un patrimoni superior als 3.000 milions de dòlars. Com que la relació amb el seu fill Nuba no era especialment bona -el pare va arribar a ser demandat per un import milionari perquè la seva companyia s’havia negat a sufragar-li un menú de quatre dòlars i mig mentre era empleat-, el gruix de la fortuna el va donar en herència a la seva pròpia fundació, la Calouste Gulbenkian, creada el 1953 i amb seu a Portugal.
D’entre les seves excentricitats, s’explica que durant molt de temps va tenir un metge personal que l’acompanyava a tot arreu i que era retribuït generosament. Però quan la salut de Gulbenkian l’obligava a fer repòs, era el metge qui li havia d’abonar un import diari mentre no es recuperés. Veient la seva biografia, podria semblar que Gulbenkian va aconseguir tot allò que es va proposar en vida, però en realitat va fracassar en un objectiu molt curiós que tenia entre cella i cella: volia superar la longevitat del seu pare, que va morir als 105 anys. No se’n va sortir i es va quedar en 86 i mig.
