Els germans que van desfermar l’epidèmia de la uralita

Com és sabut, aconseguir que una marca es converteixi en el genèric d’una categoria de productes és un fet excepcional. Suposa, d’una banda, un èxit total per al fabricant i, de l’altra, la constatació que aquell producte ha passat a formar part de manera indestriable de la cultura popular d’una època. Són els casos del pa bimbo, els clínex i el cel·lo, però també del producte que fabricaven el nostre protagonista i el seu germà. La paraula uralita s’ha fet servir durant dècades per referir-se als panells ondulats de fibrociment que s’han emprat per a infinitat d’usos i que produïa la firma Uralita, de Cerdanyola del Vallès. Però en el moment en què aquest material de propietats meravelloses es va posar de moda ningú no es podia imaginar que les coses acabarien d’una manera força més desagradable, però això ho veurem més endavant.

A finals del segle XIX, Josep Maria Roviralta va començar els estudis d’enginyeria industrial, alhora que iniciava un vincle estret amb els cercles culturals de la Barcelona de l’època. Era un client habitual del restaurant Els Quatre Gats, amic del compositor Enric Granados i l’alma mater de diverses revistes culturals. Aquells anys el va marcar una certa vida bohèmia.

Durant els seus viatges per Europa va assabentar-se de la patent d’un producte gairebé màgic que unia duresa i resistència amb un pes molt escàs. A més, era ignífug i, sobretot, molt barat de produir. La fórmula de l’èxit consistia en barrejar ciment amb amiant per obtenir una fibra versàtil que alhora era capaç de suportar grans forces. L’invent l’explotava la família austríaca Hatscheck, a través d’una empresa batejada com a Eternit (etern).

Així doncs, els Roviralta, que no tenien cap mena de tradició empresarial (ni tampoc cap lligam amb els Roviralta que havien fet fortuna a Amèrica i havien urbanitzat la part alta de Barcelona), es van llançar a l’emprenedoria després d’aconseguir una llicència per fabricar la uralita a Espanya. I parlem en plural perquè a partir d’aquell moment el negoci el portarien tant Josep Maria Roviralta com el seu germà Manuel. El 1907 van crear l’empresa a Cerdanyola per explotar aquella patent i des d’aleshores el creixement de la factoria seria imparable: a mitjans dels anys vint ja comptava amb una plantilla de 350 treballadors, i un lustre més tard ja l’havia doblat, fins a arribar als 700.

Els problemes dels germans Roviralta van venir després de la Guerra Civil, perquè la dictadura els va posar en el punt de mira per republicans i maçons. Fruit de la pressió del règim franquista es van veure obligats a deixar la direcció de la companyia, que acabaria vinculada al grup empresarial del magnat Joan March Ordinas, un dels principals finançadors del bàndol franquista durant el conflicte bèl·lic. A més de les etiquetes que la dictadura els va atribuir, Josep Maria Roviralta va ser un membre destacat del Rotary Club Barcelona, una entitat fundada el 1922.

L’empresa va continuar sense la presència dels germans Roviralta -ja amb el nom oficial d’Uralita, SA-, i no va ser fins als anys 70 que es van començar a detectar malalties entre els operaris de la fàbrica. Des que es va confirmar la relació entre les fibres d’asbest o amiant i malalties pulmonars molt greus, el producte es va anar prohibint progressivament, fins a quedar totalment exclòs del mercat. Un rastre de malaltia i de morts va ser l’herència enverinada d’un material que abans havia semblat providencial.

La ciutat de Biarritz (Nova Aquitània) va ser el lloc de residència de Josep Maria Roviralta en els últims anys de la seva vida i també el lloc on va morir, el 1960. Allà va rebre la Legió d’Honor francesa. Només un any més tard va morir el seu germà Manuel. Avui el llegat dels germans Roviralta continua viu a través de la fundació que du el nom de la seva mare, Maria Francisca de Roviralta, i que està especialment enfocada a la integració social. Els seus tres principals àmbits de treball són el desenvolupament social, la medicina i la sanitat, i l’educació i la ciència. L’entitat gestiona un patrimoni superior als 35 milions d’euros.