Com gastar 150 milions d’euros en 18 mesos: el veloç ‘fail’ de Boo.com
Va ser la primera gran companyia de comerç electrònic a fer fallida a Europa
El 1997, a Suècia, un crític literari i una enginyera informàtica van canviar la manera de comprar llibres. Tres anys abans, Ernst Malmsten i Kajsa Leander havien decidit fundar la seva pròpia editorial, Leander Malmsten. Els havia anat bé, però volien anar un pas més enllà. En aquella època internet estava estenent-se com la pólvora i Kajsa Leander, de tan sols 27 anys, havia vist clar que hi havia possibilitats de fer-hi molts diners. L’agost del 1997, amb el seu soci, van crear Bokus, una de les primeres botigues en línia de venda de llibres. Va ser un èxit: a Suècia, es va convertir en el tercer ecommerce més important del país, només per darrere d’Amazon i Barnes & Noble. De seguida, Bertelsmann, un històric grup empresarial del món de la comunicació, s’hi va fixar i Malmsten i Leander van vendre’ls la meitat del negoci. Els dos joves suecs en van tenir prou per tirar endavant una idea que havien anat gestant els últims mesos: crear la primera gran botiga en línia de venda de roba esportiva. Li van posar el nom de Boo.com.
Després de l’èxit de Bokus, el nou projecte de seguida va captar la mirada dels inversors. Grups empresarials com LVMH, presidit per Bernard Arnault, o 21 Investimenti, propietat de Benetton, van abocar-hi prop de 150 milions d’euros i van convertir Boo.com en el negoci digital europeu amb més suport financer de la història. “La ràpida expansió d’internet i l’accés massiu als ordinadors personals havia fet que tots els projectes nascuts al món digital fossin molt atractius”, sintetitza Ernest Solé, professor de l’àrea d’operacions i tecnologia de la UPF - Barcelona School of Management. Eren anys feliços per a les puntcoms. “Feia temps que l’economia anava bé i s’havia generat una sensació de creixement continu -diu Solé-. Els negocis digitals despertaven grans expectatives”, certifica.
Boo.com ho tenia tot per créixer com l’escuma: dos emprenedors amb experiència, una idea de negoci innovadora, una muntanya de milions i la confiança d’empreses consolidades. Revistes com Forbes, Vogue i Newsweek van dedicar-los grans reportatges i el seu nom va escampar-se arreu del món. El primer any de vida, amb la botiga encara dissenyant-se, ja tenien vuit oficines als Estats Units i a Europa i un equip amb prop de 400 persones. També van invertir fort en publicitat: més de 350.000 persones van demanar rebre una alerta quan la botiga estigués operativa. La plataforma havia d’estrenar-se el maig del 1999, però problemes tècnics van posposar-ne el llançament fins al 3 de novembre del mateix any.
Aquell dia, però, el castell de cartes es va esfondrar. Tan sols van rebre 80 comandes. Durant les setmanes següents, el ritme no va millorar. “El lloc web era massa lent per a les connexions del moment; no era compatible amb els ordinadors d’Apple i tenien una política comercial poc enfocada al client -recalca Solé-. Havien crescut a un ritme vertiginós amb unes expectatives que no van poder complir”, afegeix. El 18 de maig del 2000 l’empresa va convertir-se en la primera gran companyia del comerç electrònic europea a fer fallida.
