De forjar campanes a fer les olles que tens a casa: el gir encertat de Barberí

Des del 1932, al bell mig d'Ocaña, una ciutat colombiana de 130.000 habitants, s'hi alça una estàtua de Jesucrist. És de bronze i fa sis metres. Ho sap poca gent, però aquest monument guarda una estreta relació amb un munt d'espais de Barcelona. Està connectat amb l'estàtua de Frederic Marès, enclavada a la plaça Catalunya; amb diverses figures que completen la cèlebre font de la plaça Espanya, i amb la imatge de bronze de Santa Elena, que des del 1913 corona el cimbori de la catedral de Barcelona. El nexe d'unió? El lloc on es va fondre el metall per elaborar-les: la foneria Barberí. 

Nascut a Olot a mitjans del segle XVI, aquest taller va tenir l'honor de ser considerat –durant molts anys– el segon negoci més antic de Catalunya, tan sols per darrere de Codorniu. Amb gairebé cinc segles d'història, de les seves instal·lacions no només en van sortir estàtues. També van fabricar estris de cuina i centenars de campanes que encara ressonen arreu de Catalunya. Una de les darreres, la campana Llibertat, encarregada per l'Assemblea Nacional Catalana el 2013. Tres anys després, Barberí va anunciar el seu tancament. "Ens dol, però ens hi veiem obligats", va explicar aleshores Ramon Castey, propietari de la foneria, en declaracions a l'ACN. La demanda de campanes i d'escultures per a espais públics havia anat caient i, amb l'arribada de la crisi, el panorama s'havia acabat d'enfosquir: si a la dècada del 1990 sortien del taller entre dues i tres campanes cada mes, els darrers anys n'eren només deu anuals. "La baixa activitat dels darrers anys ens ha portat a tancar", afegia el propietari el 2016. 

El principal problema, un context econòmic desfavorable que va posar contra les cordes tot el gremi de les foneries. "Amb l'esclat de la crisi econòmica del 2008, el sector públic va canviar les seves prioritats pressupostàries", argumenta Josep Maria Espinet, professor de l'àrea de comercialització de la Universitat de Girona (UdG). L'empresa, que estava especialitzada en donar forma a escultures artístiques de grans dimensions, va veure com, en època de vaques magres, les administracions ja no destinaven recursos a incorporar noves obres d'art a les rotondes o a les places. De mica en mica la facturació havia anat baixant, igual que el nombre de treballadors. "Quan els productes d'una empresa deixen de ser demandats pels clients, cal que es faci un viratge per adaptar-se a la situació –explica l'expert–. Ara bé, sovint això requereix fer inversions elevades que no estan a l'abast de tothom".

La història de Barberí, però, no va acabar el 2016. Malgrat apagar per sempre els forns i entregar als seus escultors els motlles que encara guardaven, els propietaris havien engegat feia anys una línia paral·lela d'activitat. "El 1996, amb la introducció de materials antiadherents i l'ampliació de la gamma d'estris de cuina que també fabricava Barberí, vam crear una divisió dedicada, exclusivament, a la fosa d'aquest tipus de productes –recorda l'empresa a l'ARA–. Així va néixer Castey, empresa líder en el sector del parament de la llar", expliquen. Avui és una companyia plenament consolidada i que du a l'esquena una llarga llista d'innovacions que han tingut molt bona acceptació al sector: des dels mànecs desmuntables o les anses de silicona per prevenir cremades accidentals fins als productes d'alumini aptes per a plaques d'inducció, que han patentat. Ara el seu catàleg inclou dotze col·leccions amb desenes de referències, que abracen des de jocs de ganivets i coberteria fins a tot tipus de cassoles, olles i paelles. Si el record de Barberí encara ressona als campanars de Catalunya, també ho fa a les cuines.