Quan Mark Zuckerberg va pujar a l’escenari, el murmuri dels periodistes va envair la sala. Sabien que el creador de Facebook estava a punt d’explicar-los els detalls d’un projecte que, fins aleshores, s’havia mantingut en secret dins les parets de la seu de Menlo Park, a Califòrnia. “Per fi us puc explicar els detalls del Facebook Phone”, deixava anar l’executiu només d’encendre el micròfon, entre rialles dels assistents. “Si fins ara els telèfons mòbils havien tingut les aplicacions com a centre de totes les coses, ara nosaltres hi hem col·locat les persones”, detallava convençut Zuckerberg. Aquell 4 d’abril del 2013 els portals digitals van omplir-se a l’instant de titulars que esbombaven la gran novetat: acabava de néixer el telèfon de Facebook, batejat pel mateix executiu com “el primer telèfon social del món”.
Ja feia temps que s’intuïa el seu interès per entrar al món dels dispositius mòbils, seguint l’estela de Google i Amazon, però la xarxa social havia decidit aterrar-hi amb un concepte nou: en comptes de dissenyar i fabricar un telèfon des de zero, havia decidit teixir complicitats amb la sòlida marca de dispositius HTC. L’empresa de Zuckerberg li havia encarregat la creació d’un nou model de telèfon intel·ligent, ideat especialment per instal·lar-hi una variant innovadora del sistema operatiu Android que la xarxa social havia estat preparant des de feia mesos. L’havia anomenat Facebook Home i, a grans trets, no era res més que una versió d’Android amb Facebook com a protagonista absolut: de fons de pantalla s’hi mostraven les últimes fotos que els usuaris havien publicat a la xarxa, el telèfon s’activava quan es rebia una nova notificació i duia instal·lat tot el paquet d’aplicacions vinculades a la xarxa social. El telèfon va sortir a la venda als Estats Units per un preu de 99 dòlars i, per aconseguir-lo, calia ser client de l’operadora AT&T, que en tenia l’exclusivitat.
“Era un telèfon de prestacions discretes que només semblava agradar als autèntics fans de Facebook”, explica Xavier Amores, director del màster en direcció i gestió d’empreses de la Universitat de Girona i professor associat d’Eada. De fet, la patacada de Facebook amb aquest dispositiu va ser sonada. Durant el primer mes, i malgrat la intensa campanya publicitària que hi havia al darrere, només van aconseguir vendre’n 15.000 unitats. Davant d’aquestes xifres, l’operadora que en tenia l’exclusivitat va decidir rebaixar el preu fins als 99 cèntims, a canvi de fer-se’n client. La dinàmica no va revertir-se. Unes setmanes més tard, AT&T retornava tot l’estoc de telèfons que els quedava. D’aquesta manera es certificava la mort del primer intent de la xarxa social d’entrar al mercat dels smartphones.
“El telèfon de Facebook es va crear sense pensar en el client final”, opina Amores. Per a l’expert en innovació, el dispositiu semblava creat únicament amb l’objectiu d’aconseguir generar més activitat a la xarxa social. “A més a més, els usos del mòbil no paren de diversificar-se: l’usuari el fa servir per mil coses diferents -explica-. Facebook, en canvi, va decidir nedar a contracorrent i focalitzar el dispositiu en la seva xarxa social. No se’n va sortir”.
La Lliçó
“Principalment, Facebook va fracassar per un error força senzill: no saber enfocar correctament el producte -explica Xavier Amores, director de l’MBA de la UdG-. Eren molt pocs els usuaris que trobaven útil i satisfactori un mòbil amb una interfície que els connectava contínuament amb la xarxa social”.
