D’empresari del cànem a ministre d’Hisenda

A molta gent, “Conde de Caralt” només li sonarà a vins i caves del Penedès, però en realitat al darrere hi ha una llarga història familiar, iniciada, si més no pel que fa a la seqüència nobiliària, per Josep de Caralt, un empresari i polític català de finals del XIX i la primera meitat del segle XX.

El seu pare, Delmir Caralt, havia creat el 1863 una empresa tèxtil que es dedicava al cànem amb un soci vilanoví anomenat Pelegrí Marquès (altres branques d’aquesta família van donar lloc als Bultó Marquès), i que duia com a nom Marquès, Caralt i Companyia. Des del 1873 la fàbrica d’aquesta empresa va estar ubicada a l’Hospitalet de Llobregat, on amb els anys arribaria a ser una de les més importants de la vila. Com que Josep de Caralt no era primogènit, no estava previst al guió que heretés l’empresa familiar, però el seu germà gran i hereu va morir prematurament el 1903 i poc després (1914) ho faria el pare i fundador, de manera que contra pronòstic li va tocar agafar les regnes del negoci. En aquella època era enginyer i docent a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Un cop agafada la gestió de la firma, va mantenir-se com a primer executiu durant tres dècades, fins al mateix moment de la mort, el 1944.

Sota la seva gestió, el negoci va créixer fins que es va convertir en la primera empresa del país en el seu sector, el cànem, amb una plantilla de 1.600 treballadors. El 1919 el negoci va canviar de denominació per passar a ser Filatures Caralt Pérez, atès que es va fusionar amb la firma comercialitzadora del seu producte. En paral·lel, va tenir una intensa activitat política, materialitzada en la seva participació a la Lliga Regionalista i després al Partit Liberal Fusionista, molt més conservador i de caràcter monàrquic. El març del 1918 va ser un fugaç ministre d’Hisenda sota el govern de Manuel García Prieto. Encara va aprofundir més en la seva ideologia quan, el 1919, va contribuir a fundar la Unió Monàrquica Nacional, de la qual va ser president honorari.

Era un partit que tenia com a eix “monarquia, unitat política, ordre social” i que es presentava com a antídot per lluitar contra la Lliga Regionalista, una formació que consideraven pròxima al separatisme per la seva reivindicació de l’Estatut d’Autonomia. En aquella formació s’hi aplegaven personatges molt coneguts de les elits catalanes, com Claudi López Bru (marquès de Comillas), Josep Maria Milà Camps (comte del Montseny), Darius Romeu Freixa (baró de Viver), Ramon Godó Lallana (comte de Godó) i Mariano de Foronda (marquès de Foronda), sota la presidència i el lideratge d’Alfons Sala Argemí (comte d’Ègara). La seva vinculació tan estreta a la causa espanyola li va valdre que Alfons XIII el premiés amb el títol de comte el 1916.

Entre el 1913 i el 1914 va ser president de la patronal Foment del Treball, va presidir la Junta d’Obres del Port, va ser president de la Cambra Oficial d’Indústria en els períodes 1921-1930 i 1938-1944, el 1922 va entrar com a membre de la Junta d’Aranzels i Valoracions i el 1927 va exercir com a vocal del Consejo de Economía Nacional (un organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera): són alguns exemples de la infinitat de càrrecs institucionals que va ocupar.

Des del punt de vista empresarial, va formar part dels consells d’administració de Banco Hispano-Colonial, Caja de Previsión y Socorro (una asseguradora), Aceros Electro Rápidos (compravenda d’acer i fabricació d’eines), Hispano Finlandesa, Cooperativa de Fluid Elèctric (companyia de generació i distribució d’electricitat, amb els anys absorbida per Hidruña), Cinematográfica Verdaguer (distribuïdor de pel·lícules nord-americanes) i, com ressenyava el seu obituari a La Vanguardia, “d’altres entitats i corporacions la menció de les quals seria interminable”.

Bona part de tots aquests càrrecs encara els seguia ocupant en el moment de morir, el 1944, a Sant Andreu de Llavaneres. El títol de comte va passar al seu net i actualment, des del 2006, és en mans de la seva rebesneta Ágata Luisa de Caralt y Moxó.