Entrevista
Emprenem 03/12/2017

Dídac Contreras: “Quan tothom s’apunta al carro, el negoci deixa de ser negoci”

Marc Amat
3 min
Dídac Contreras:“Quan tothom s’apunta al carro,  el negoci deixa de ser negoci”

Van néixer en un petit garatge de Sant Joan de Vilatorrada, ara fa uns 40 anys.

Sí, al carrer Collbaix. L’espai tenia uns 70 metres quadrats i de material hi havia ben poca cosa. Als matins el meu pare treballava a la fàbrica de pneumàtics Pirelli i a les tardes baixava al garatge per fer-hi feinetes de serralleria per a la gent del poble. Un dia, però, Pirelli va anunciar una reducció de personal: buscaven voluntaris que volguessin deixar la feina a canvi d’una indemnització. El meu pare s’hi va acollir. Els diners li van servir per comprar noves màquines per al seu garatge i una furgoneta. Va ser aleshores quan, de mica en mica, el negoci va començar a créixer. A partir dels 70 va apostar per les finestres d’alumini -aleshores, tota una innovació- i va inventar la finestra integrada a la persiana. Li va anar bé fins que tot es va estroncar.

Què va passar?

El 1990 un camió va xocar frontalment contra la seva furgoneta. Va haver-se d’estar sis mesos a l’hospital i jo, amb tan sols 17 anys, vaig haver de posar-me al capdavant de l’empresa. No tenia ni carnet de cotxe però havia de manar 15 operaris. Va ser dur. Per sort, tothom ens va ajudar. Vaig apuntar-me ràpidament a fer un mòdul: els dissabtes anava a classe i la resta de la setmana aplicava tot el que havia après. Al cap d’uns mesos vam decidir canviar de client objectiu i vam passar de l’industrial al particular. També vam obrir una botiga de persianes i portes de garatge que, en certa manera, ens va salvar de la gran crisi que hi va haver el 1992.

Però van haver de reorientar-se altra vegada.

Sí, perquè el sector de les persianes domèstiques va créixer massa i ens vam reconvertir en fabricants de finestres. Quan tothom s’apunta al carro, el negoci deixa de ser negoci. Les diverses crisis que hem patit ens han servit per replantejar-nos qui som i de quina manera fem les coses. De fet, el 1996 vam optar per treure al mercat una línia de producte propi i començar a anar a fires.

I van passar de vendre al Bages a vendre arreu d’Espanya. Com s’ho van fer?

A la fira multisectorial d’Artés, un proveïdor a qui aleshores estàvem fent la competència ens va venir a saludar d’una manera irònica. Quan marxava, li vaig dir que ja ens veuríem. I ell em va contestar que, com a molt, ens veuríem a la fira de Manresa. Em va empipar molt. L’endemà vam reservar un estand de 20 metres quadrats a la fira de Madrid. Teníem un catàleg que era un fullet i un nom que els era difícil de pronunciar. Però érem els nous i vam aconseguir cridar l’atenció per la qualitat dels nostres productes. Els anys 2000 van ser daurats: vam obrir diverses delegacions arreu, una fàbrica a les Canàries, una altra planta a Catalunya... Però la crisi del 2008 ens va tornar a estroncar els plans i vam haver de fer marxa enrere.

Se n’han recuperat?

El 2011 ens va venir a veure un fabricant de portes automàtiques francès i vam començar a treballar plegats. Ara facturem set milions d’euros i el 35% del negoci és internacional. Va ser el pulmó que ens va fer escapar de la crisi. Actualment fem portes per al sector comercial, domèstic, industrial i d’alta seguretat. N’hem fet per al Parlament Europeu i per a diversos aeroports. De fet, també hem rebut un encàrrec de l’administració de Donald Trump.

stats