HOMENOTS I DONASSES

El constructor que va impulsar el RCD Espanyol

Josep Maria Miró, menys conegut que el seu germà Laureà, va tenir una trajectòria apassionant

David Valero Carreras
3 min
El constructor que va impulsar el RCD Espanyol

La carretera nacional 340 fa els últims revolts agònics enmig del Baix Llobregat, després de més de 1.200 quilòmetres esgotadors que han començat a la localitat gaditana de Puerto Real. La mort definitiva es produeix a Sant Feliu de Llobregat, quan passa a reencarnar-se en una llarga recta batejada com a carrer Laureà Miró. La denominació de l’avinguda fa referència a Laureà Miró Trepat, un polític català que va desaparèixer en plena joventut, als 32 anys. Mentre ell és prou conegut malgrat la seva curta vida, el seu germà Josep Maria, que va tenir una trajectòria apassionant, no ho és gens entre el gran públic.

Els negocis familiars -contractistes d’obra pública i civil- van propiciar que vingués al món a l’Uruguai, però al cap de poc temps la família va tornar a Barcelona. La còmoda situació econòmica va permetre a Josep Maria Miró Trepat dedicar molt de temps a les aficions, fins al punt d’esdevenir el que avui s’anomenaria emprenedor en sèrie. Però no només eren negocis, el que li ocupava el temps: el 1900 va ser un dels creadors del RCD Español -club que poc després presidiria- i el 1905 va contribuir a fundar el Sevilla FC, tot i que el revisionisme històric sevillista ara n’ha alterat el relat. La seva fortuna personal li va permetre finançar el primer camp amb cara i ulls de les dues entitats.

Uns anys després, residint a Madrid, va presidir el Racing Club de Madrid, un club que havia fundat el seu germà Alexandre i que tenia un enfocament cap al professionalisme molt innovador però que no va reeixir. Encara va presidir un quart club, la Real Sociedad Gimnástica Española, també a Madrid. L’afició per l’esport no només la canalitzava gestionant clubs: també n’era practicant assidu. Una prova d’això és que el 1920 va ser designat per competir als Jocs d’Anvers en la modalitat de tir olímpic.

Tot i que el negoci familiar (Miró, Trepat y Compañía) el dirigia el seu germà Joan, el Josep Maria també hi estava implicat de manera decisiva i n’era accionista de pes. Al llarg d’un bon grapat d’anys van participar en obres molt significatives, com el cremallera Monistrol-Montserrat (1905) i la urbanització de la Gran Via de Madrid (1905), on van coincidir amb Samuel James Morris, representant de la companyia britànica Hugues & Sterling, també present al consorci constructor. La importància de Morris és que va ser el pare dels germans Samuel, Henry i Miguel, tres pioners del futbol a Catalunya, amics de Joan Gamper i Carles Montañès.

També van participar en l’electrificació de Sant Martí de Provençals (1906), la construcció del Dipòsit d’Aigües de Barcelona a Esplugues (1910) i l’edificació de les torres de la central tèrmica propietat de la companyia Energia Elèctrica de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs (1912). Aquesta última obra va ser capital, perquè va ser la primera construcció en què van fer servir formigó armat, una tècnica innovadora importada de França que els va donar prestigi. La tèrmica va estar en funcionament fins al 1954. Anys més tard, la seva funció la van heretar les torres que avui encara marquen el perfil de la localitat metropolitana.

Però en paral·lel al creixement de l’empresa, també hi va haver conflictes laborals. Se’ls va denunciar unes quantes vegades per haver abusat dels treballadors. Els fets van transcendir a la premsa i algun diari va arribar a titular “Com a l’Edat Mitjana”, fent referència al tracte als obrers.

El 1911 van canviar el nom de la societat, que es va passar a dir Construcciones y Pavimentos, SA. També deixen les oficines del carrer Pelai 1 per mudar-se al passeig de Gràcia 80, xamfrà amb el carrer Mallorca. El negoci anava tan bé que es permetien tenir com a fotògraf oficial de la companyia Josep Brangulí, un dels grans mites del fotoperiodisme del país. El 1918 van decidir fer un pas més i transformar un problema -la falta d’acer per causa de la Gran Guerra- en una oportunitat i es van centrar a construir vaixells de formigó. El prototipus va ser anomenat Mirotres, però no va tenir una vida gaire llarga. L’aventura va resultar de curta volada perquè el final de la guerra va normalitzar la producció d’acer.

A Josep Maria Miró la mort li va arribar als 74 anys, vivint a Madrid i després de veure com dos dels seus fills morien a la Guerra Civil, en un episodi tràgic conegut com els fets del túnel de la mort, a Usera, un barri de la capital espanyola.

stats