El ciclista de Sants que es va inventar el Miami català

No resultaria difícil trobar persones de determinada generació que fossin de l’opinió que l’estètica de la nostra civilització va arribar al seu zenit durant la segona meitat dels anys vuitanta, i que qui millor representava aquell moment de plenitud visual era la sèrie de televisió Miami Vice, amb tots els protagonistes vestits per Adolfo Domínguez. Sigui com sigui, la ciutat més coneguda de Florida té una connexió subtil amb Catalunya i també l’estètica hi està relacionada; aquest vincle amb el nostre país no és cap altre que el complex costaner anomenat Miami Platja, al municipi de Mont-roig del Camp. Amb una estètica difícil de definir que passa del luxe refinat al xaronisme –tot plegat amanit amb tocs de brutalisme soviètic–, aquesta urbanització nascuda a finals dels cinquanta és un indret del país realment curiós.

L’ideòleg de tot allò va ser un home de Sants, Marcel·lí Esquius, que després de desenvolupar-se en diferents àmbits professionals ho va provar amb la promoció immobiliària i, sens dubte, se’n va sortir amb prou èxit. Malgrat tot, la seva primera afició va ser la bicicleta, i s’ho va agafar tan seriosament que va arribar a ser un dels millors ciclistes del barri. Els primeres passos en el món dels negocis els va fer com a representant comercial i després com a petit empresari en el món de la fusta, a partir d’un negoci establert a Perpinyà.

Un cop tornat a Barcelona, va començar a operar en el sector de la compravenda de sòl, l’activitat en què s’acabaria fent ric. Ell va estar al darrere de la urbanització de la finca de Pubilla Casas, avui un barri populós de l’Hospitalet de Llobregat, i també de l’edificació de Can Vidalet, a Esplugues, sobre una finca que havia format part del patrimoni de la família Vidal-Ribas. Tot això va passar durant la dècada dels anys quaranta, poc abans de l’arribada de les grans onades migratòries cap a Catalunya. Però la gran operació es gestaria a partir del 1952, quan va adquirir la finca del Vedat, propietat del marquès de Marianao (família Samà), que aparentment no tenia cap gran utilitat més enllà de les caceres del marquès. El turisme de platja estava a punt de posar-se de moda, i aquella zona costanera, dins del municipi de Mont-roig del Camp i a tocar de l’Hospitalet de l’Infant, era el lloc propici per fer-hi una gran inversió: set-centes hectàrees ermes que amb el pas dels anys s’anirien convertint en apartaments, blocs de pisos, torres d’estiueig, algun hotel i, fins i tot, una església de nova planta, la de Santa Maria Magdalena (1961), i una caserna per a la Guàrdia Civil (1966).

El naixement d'aquestes dues últimes construccions, finançades pel mateix Esquius, va tenir una àmplia cobertura a la premsa de l’època, tan catòlica i castrense com ho era la societat espanyola del moment. I per donar-hi visibilitat internacional, un sonor homenatge l’estiu del 1960 a Alexander Fleming, el descobridor de la penicil·lina, amb la presència de la seva vídua i l’erecció d’un monument inclosos. Enmig de tot, distincions per a l’ideòleg de projecte, que va rebre, per exemple, la Medalla de Plata de la Creu Roja (1961). Tota l’expansió va ser dirigida per l’arquitecte Juan Zaragoza Albi, que ha deixat molta obra construïda a l’àrea de Tarragona. Mentre el principal contingent de manobres va venir d’Andalusia, els compradors de les torres i apartaments de primera línia van ser majoritàriament aragonesos, poc abans de l’entrada del col·lectiu d’alemanys, que van arribar a crear un barri propi. La tercera nacionalitat a descobrir el paratge va ser la francesa, en bona part composta de pieds-noirs foragitats d’Algèria. El 1955 s’hi va acabar instal·lant el mateix Esquius, que establiria a Miami Platja la seva residència definitiva.

Des de la mort d’Esquius, el dia de Sant Esteve del 1969, Miami Platja no ha deixar de créixer i reinventar-se, fins a esdevenir un lloc –com dèiem de bon començament– de definició complicada. Un home singular, vestit habitualment amb barret i unes sempiternes ulleres rodones, que la premsa del seu temps definia com a dinàmic, de mentalitat creadora, actiu i diligent, entre un munt d’adjectius més d’aquest estil.