‘EPIC FAILS’

L’home que va matar els mítics barrets Borsalino

Marc Amat
3 min
L’home que va matar
 Els mítics barrets Borsalino  “L’ús de paradisos fiscals en els entramats empresarials ens ha de fer encendre totes les alarmes i qüestionar la gestió que es fa del negoci -explica Andrei Boar, professor a la Barcelona School of Management de la UPF-. També ens ha de posar en alerta la necessitat constant de finançament i l’elevat endeutament”.

Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca ; Harrison Ford a Indiana Jones ; Dan Aykroyd i John Belushi a The Blues Brothers. També Robert Englund, en el paper del terrorífic Freddy Krueger, a El malson. A Hollywood, durant una bona part del segle XX, les estrelles havien de lluir barret. Era la moda. I, a les pel·lícules, acostumava a ser un Borsalino: de feltre, amb l’ala perimetral tova i ampla, amb la copa lleugerament inclinada. A la part superior, una arruga profunda; al voltant, una cinta per adornar. El barret de les pel·lícules de gàngsters, el complement perfecte per a una gavardina, el company inseparable d’un detectiu privat.

Els Borsalino van aparèixer en una bona part dels films més taquillers de la història del cinema del segle passat. Potser per això l’empresa italiana que els comercialitzava es va anar teixint una vida de pel·lícula.

Construïm-ne la sinopsi. Pecetto di Valenza, 1834. Un nadó obre els ulls. És Giuseppe Borsalino. Als tretze anys s’adona que és un desastre amb els estudis acadèmics i decideix marxar del seu poblet natal per fer-se barreter a la ciutat d’Alessandria, al Piemont. Enamorat de la seva professió, s’embarca cap a França -que era el bressol de la indústria barretera- per millorar la tècnica i obtenir el títol de mestre barreter. El 1857 obre el seu primer taller a Alessandria. Deu treballadors, deu barrets al dia. El 1861, ja en té 60 i en pot fabricar diàriament 120. El 1876, l’empresa ha crescut fins a 180 treballadors i la producció s’ha enfilat per sobre dels 400 barrets diaris. Té tant d’èxit que decideix invertir-hi fort, industrialitzar-se i començar a exportar.

El 1900 Giuseppe Borsalino mor amb una plantilla de 1.250 empleats i una producció anual de 750.000 barrets, segons un extens reportatge que va publicar Business Insider.

Aquí comença el drama. El seu fill n’agafa les regnes i, aprofitant la tirada de la Belle Époque, porta el negoci fins a xifres de rècord: 2.000 treballadors i dos milions de barrets cada any. El secret? Vendre’ls com un producte que combina luxe i artesania. Però la Primera Guerra Mundial i el crac del 29 van estroncar la ratxa. Les exportacions s’esfumen i l’empresa intenta salvar els mobles com pot. Quan mor, la companyia cau en mans de la tercera generació: un noiet de 25 anys que veurà com el Borsalino triomfa al cinema però no als carrers. Decidirà reenfocar el negoci i convertir-lo en un producte hiperexclusiu: per fabricar un barret calien 52 passos i 65 persones, un escenari oposadíssim a l’auge de la producció de masses del moment.

El net va tirar la tovallola i l’empresa va anar passant per unes quantes mans fins que Marco Marenco, conegut amb el sobrenom de l’home del gas, hi va fixar la mirada. “Era un magnat del camp de l’energia sense cap experiència en el sector barreter -explica Andrei Boar, professor a la Barcelona School of Managment de la UPF-. Va comprar l’empresa com un capritx”, comenta.

Marenco va incorporar Borsalino dins el seu entramat de 160 firmes que havia anat comprant a base d’endeutar-se. “Feia transaccions fictícies i, en alguns casos, operava amb societats pantalla”, apunta l’expert. L’escàndol a Itàlia va ser majúscul. Amb un forat de 3.500 milions d’euros, Marenco va signar la segona fallida més gran de la història del país i, amb ell, va enfonsar Borsalino. Avui la marca continua venent a petita escala, en mans de l’empresari Phillipe Camperio.

La lliço

“L’ús de paradisos fiscals en els entramats empresarials ens ha de fer encendre totes les alarmes i qüestionar la gestió que es fa del negoci -explica Andrei Boar, professor a la Barcelona School of Management de la UPF-. També ens ha de posar en alerta la necessitat constant de finançament i l’elevat endeutament”.

stats