Homenots i donasses
Emprenem  /  Casos d'èxit 16/04/2022

El banquer que va donar el nom a la Canadenca

Nascut a Toronto, James Dunn es va fer ric finançant projectes elèctrics i va assentar el seu imperi sobre la siderúrgia

3 min
James  Dunn
 1874-1956

Barcelona Traction, Light & Power, més coneguda com la Canadenca, va ser una empresa cabdal en la història de Catalunya per múltiples raons, moltes tan conegudes que avui no ens hi entretindrem. Però si era una firma catalana i tenia totes les instal·lacions al país, per què tothom s’entestava a anomenar-la la Canadenca? El cert és que la seu de la societat era a Toronto, però això no és la resposta sinó una part més dels interrogants. La clau de volta per desentrellar la qüestió és que la ciutat del Canadà on es va situar la seu social permetia determinades llibertats societàries que eren una bona mostra del capitalisme salvatge que va imperar durant el primer terç del segle XX (sobretot escassa regulació i alt pes del deute per engegar negocis).

La majoria de projectes de l’època, i la Barcelona Traction no va ser una excepció, estaven liderats per un sindicat de banquers que s’encarregava de fornir el finançament inicial de la companyia. En el cas de l’empresa catalana, a més de la figura clau de Frederick Pearson com a promotor, hi havia dos noms preeminents: els dels banquers Alfred Loewenstein i James Dunn; el primer, belga, era l’encarregat de buscar finançament a l’Europa continental, mentre que el segon, canadenc, en buscava a les illes britàniques.

Això passava el 1911, però abans dels trenta anys d’edat Dunn ja havia creat al Canadà la seva pròpia firma d’intermediació borsària, una activitat que va derivar en la seva gran especialitat: aixecar finançament estranger per a projectes empresarials. Però el centre del món financer era Londres i, aconsellat pel seu admirat Pearson, s’hi va traslladar per fundar un banc d’inversió amb el seu soci C.L. Fischer, un financer suís.

Pocs anys després, el 1913, Fischer va deixar el negoci comú carregat de deutes i va desaparèixer. Però Dunn ja s’havia enriquit gràcies al fet d’haver trobat finançament per als projectes de Pearson als sectors elèctrics i de transport, entre els quals hi havia la Barcelona Traction. Amb Pearson mort durant la Gran Guerra, Dunn va trobar en Loewenstein el soci ideal. Tots dos es van aprofitar de les necessitats financeres de l’inventor suís Henri Dreyfus per fer una gran fortuna invertint en British Celanese, la filial anglesa de la firma creada per Dreyfus al país helvètic. El trencament amb Dreyfus va ser traumàtic, però els beneficis generats ho van compensar amb escreix.

El 1908 Dunn i alguns socis havien aconseguit el control d’Algoma Steel, una firma d’acer que havia passat per la fallida i que tenia una gran dependència de la fabricació de vies de ferrocarril. Més d’un quart de segle després, al financer canadenc se li va presentar l’oportunitat de quedar-s’hi com a únic accionista, i no la va desaprofitar. Algoma es va convertir al cap de poc en un negoci fabulós que produïa la meitat dels lingots d’alts forns de tot el Canadà i un terç de l’acer nacional. Els beneficis van servir a Dunn, entre altres coses, per adquirir una gran naviliera canadenca, en el que va ser l’operació més grossa del sector al país.

El 1951, cinc anys abans de la seva mort, una revista del Canadà definia Dunn com “el darrer dels multimilionaris”. En aquells moments controlava un imperi de ferro, acer, carbó, química i una companyia naviliera, a més de posseir dues mansions al seu país natal, una gran propietat a la Riviera i una suite permanent en un hotel de luxe. Tot plegat a conseqüència d’una fortuna estimada en cent milions de dòlars.

Entre les seves excentricitats es pot esmentar la vegada que va comprar un hotel per poder acomiadar un xef que no havia satisfet les seves expectatives com a client. La mateixa revista parlava d’un Dunn elegant, ple de vigor i de galta colrada al sol de la Costa Blava, i afegia que cap altre canadenc vivia amb tanta esplendidesa, saltant constantment entre Mont-real, París i Nova York. A tall d’anècdota, cal recordar que es feia envasar el seu propi whisky en una destil·leria escocesa i elaborava els seus propis havans a Cuba. A més, tenia una de les millors biblioteques del món i una col·lecció d’obres d’art com n’hi havia poques al planeta.

stats