El banquer que va viure un ascens continuat sense cap pas en fals

Que algun dels seus biògrafs asseguri que a Evarist Arnús se’l coneixia com el Rothschild català dona una idea de quin era el seu pes i el seu reconeixement social al país durant els seus anys d’èxit, a la segona meitat del segle XIX. No ha estat possible contrastar aquesta tesi, però el que sí que és segur és que Arnús va ser el pal de paller del sistema financer català durant el període esmentat i que era un personatge prou popular perquè tothom se li atansés a demanar orientació per als seus negocis.

A diferència d’un altre banquer llegendari de la Catalunya de l’època, com va ser Manuel Girona Agrafel, Arnús no va heretar cap negoci i, de fet, en una generació la seva família havia reculat en l’escala social, perquè el seu avi era un notari d’origen francès força ben posicionat, mentre que el seu pare no va poder mantenir el llegat i va acabar fent d’administratiu al món municipal.

La constatació de la precària situació econòmica de la família és el fet que Arnús va estudiar als Escolapis, però formant part de la quota d’educació gratuïta que oferia el centre. Com el pare, va començar l’activitat professional en l’àmbit municipal, però el veritable punt d’ignició de la seva carrera fulgurant va ser el 1846, quan va aconseguir una plaça de corredor de canvi després de tres anys de pràctiques al despatx de Daniel Bastons. Els corredors de canvi eren el que anys més tard serien coneguts com a agents de canvi i borsa, o sigui, els qui cobraven per fer d’intermediaris en operacions als mercats financers. Al cap d’un parell d’anys d’exercici ja ocupava un lloc a mitja taula del rànquing d’ingressos per operacions, i el 1862 ja n’era el líder absolut. Això resumeix bastant bé la seva trajectòria: un ascens continu cap a l’èxit sense cap daltabaix pel mig.

El 1846, coincidint amb l’obtenció de la plaça de corredor de canvi, i amb l’estabilitat professional que això implicava, va contraure matrimoni. Es va casar amb Rita Comas Cañas, filla d’un important propietari de Barcelona i germana d’un banquer, circumstància que probablement li va obrir les portes dels cercles de poder de la ciutat. No obstant això, aquell matrimoni va durar ben poc a causa de la mort de l’esposa. Quatre anys més tard es va casar en segones núpcies amb Balbina Oliveras Comerma.

Durant la dècada del 1860 el seu despatx, que ja s’havia convertit en casa de banca, va ser el més important del país. La seva estratègia inversora, basada en destinar un terç del capital al mercat immobiliari, un terç a deute d’entitats solvents i un terç a inversions de més risc que li podien oferir plusvàlues quantioses, va ser prou coneguda en aquells moments. El lideratge d’Arnús va ser fonamental perquè tot el sector dels actius negociats públicament abandonés la Llotja de Mar, mercat tradicional a Barcelona i veritable imatge de l’Antic Règim, i passés a disposar d’un local propi en exclusiva. L’emplaçament triat va ser un palauet al carrer Avinyó que seria conegut com el Bolsí.

El complement als èxits professionals va ser el seu vessant filantròpic, atès que va dedicar una gran quantitat de temps i de diners a les obres de caritat i al mecenatge de projectes culturals. Un dels llocs preferits per dur a terme les seves obres benèfiques va ser Badalona, perquè hi havia viscut de petit, fins que la família va perdre la casa que posseïa. Avui la ciutat costanera el recorda amb uns quants espais públics que duen el seu nom. I tanta popularitat va acabar empenyent-lo a assumir càrrecs polítics, com solia passar amb els burgesos de l’època.

Quan va morir, el 1890, es trobava en el punt més àlgid dels seus negocis, una prova més que la seva carrera va ser un ascens continuat sense cap pas en fals que li fes perdre peu. Entre els descendents i familiars que van continuar amb els negocis cal destacar el nebot, Manuel Arnús Fortuny, i el net, Gonçal Arnús Pallós, que van encapçalar dues entitats bancàries sorgides del negoci familiar, la Societat Anònima Arnús-Garí i la Banca Arnús.