Hi ha vegades que enyoro ser una empresa petita, però molt i molt petita. Vull dir una empresa de dues o tres persones, on els divendres fem nosaltres la neteja i on tothom sap que no hi ha informàtic, ni equip de manteniment, ni servei postal, ni advocat, ni comptable, ni secretària. Per què ho dic? Doncs perquè porto dies tipa que la gent, a l’oficina, es pensi ja que la meva empresa és una casa on tenim de tot això.
Beneït sigui el creixement, que ens ha permès tenir la gent necessària per fer la feina en millors condicions. En part aquest problema de què us parlo és positiu: quan arriba algú nou, es pensa que som una empresa amb cara i ulls. Fantàstic! Però d’aquí que siguem la General Motors hi ha un bon tros.
Com vaig explicar, acabem de mudar-nos d’oficina. Tot ha quedat increïble després d’una mudança dura, com sempre, que vaig acabar un diumenge a altes hores de la nit. Em declaro admiradora de les persones que, a les grans empreses, s’ocupen dels aspectes d’intendència en processos com aquest: que tothom tingui el seu ordinador, que els telèfons funcionin, que hi hagi sucre per al cafè a la cuina i que la taula de reunions no balli.
Seria insensat esperar que algú agraeixi aquestes petites coses: al final, sóc la primera interessada que tothom treballi bé, amb l’equipament necessari, l’entorn idoni, etc. Però sí que m’agradaria que algú recordi, de tant en tant, que el que no és funció de ningú és funció meva.
Dit d’una alta manera, no us podeu imaginar la impietat amb què tothom reclama fins a la tonteria més absurda. Si el WC perd una mica d’aigua, m’avisen com si hi hagués una inundació. Si a algú no li funciona el programa de carregar PDF, sembla que l’ordinador estigui posseït per un virus maligne. Si no tenim la clau del wifi per al mòbil sembla que el món deixi de girar...
Amics emprenedors, la millor autodefensa és un bon atac. Suggereixo una mica de revenja i molta pedagogia: “¿No et funciona la grapadora? No pateixis, ara me n’ocupo; tu vés preparant aquests cinc informes per demà al matí”.
