Molt camí per recórrer

L’INICI DE LA crisi va posar de moda parlar dels emprenedors. “Falta feina? Emprèn!” En aquest temps, els responsables polítics i les televisions públiques s’han bolcat a promocionar l’emprenedoria. Però les estadístiques mostren que, en realitat, avui dia segueix sent una pràctica igual de minoritària a Catalunya i Espanya que abans de la crisi, segons conclou el Global Entrepreneurship Monitor (GEM), un estudi mundial basat en enquestes a una àmplia mostra de persones que han muntat empreses els últims tres anys i mig.

L’any 2013 només sis de cada 100 adults catalans van iniciar un projecte emprenedor. La mitjana espanyola va quedar per sota, amb gairebé cinc emprenedors per cada 100 ciutadans d’entre 18 i 65 anys. En canvi, el 2007, un any abans de la caiguda de Lehman Brothers, que va precipitar la sotragada de l’economia mundial, la taxa d’emprenedoria catalana era quasi dos punts més alta (7,9%).

“En època de bonança les persones se senten més capaces [d’emprendre], tenen més confiança”, argumenta Federico Gutiérrez-Solana, president de la xarxa GEM Espanya. Els indicadors catalans i espanyols són pobres en comparació amb les economies de referència en aquesta àrea. Als EUA la taxa de nous empresaris és del 13,8% i al Regne Unit es duplica el resultat espanyol.

La taxa d’emprenedoria que es registra aquí, però, és similar a la que hi ha als grans països europeus. És el cas de la locomotora econòmica del continent, Alemanya, on hi ha un 5,3% d’emprenedors, el mateix percentatge que té França. Itàlia queda a la part baixa del rànquing, amb una taxa del 4,4%.

A part de la caiguda de la taxa d’emprenedors, un indicador que crida l’atenció és que la qualitat de les empreses que es creen ha empitjorat. Segons les últimes dades disponibles, gairebé el 30% emprèn per necessitat, com una taula de salvació davant la situació de vaques magres. En canvi, fa un lustre només hi havia un 15% d’emprenedors que feien el salt per necessitat. “Hi ha menys emprenedors i creix la necessitat; això implica que cada cop s’emprengui més com a mètode de subsistència”, opina Gutiérrez-Solana. Aquesta emprenedoria per falta d’alternatives es pot atribuir a la necessitat de “trobar sortides”, segons Modest Guinjoan, director de l’Observatori Pimec. L’èxit, matisa, “no se sap d’on ve” i totes les arrencades tenen un “caràcter temptatiu”.

Tot i això, els que emprenen per necessitat estan “menys preparats”, tenen “menys recursos” i són “més tradicionals”, assenyala Gutiérrez-Solana, que adverteix que en aquest tipus de negocis “el risc creix”.

emprendre per subsistir, tal com recull el GEM, porta afegit desinterès per la internacionalització, innovació limitada i, massa sovint, abaixar prematurament la persiana. De fet, també ha crescut el nombre d’empreses que ni tan sols duren tres mesos. “Un emprenedor acostuma a començar sol, però l’important és provar-ho”, argumenta Guinjoan, que ressalta el caràcter “excepcional” de les empreses que neixen sent grans. “Solen ser spin-offs o particions d’unes altres empreses”, rebla.

Un handicap de l’emprenedoria a Catalunya i Espanya és la mida de les start-ups (empreses emergents de base tecnològica), que tenen entre un i tres empleats de mitjana. El problema, a més, és que les nostres start-ups no sempre tenen vocació de créixer. De fet, un 20% d’aquest tipus d’empreses no tenen intenció de contractar ningú en els pròxims cinc anys, segons les dades que recull el GEM.

Malgrat tot, els catalans són optimistes quant a les seves habilitats emprenedores. Gairebé la meitat dels ciutadans d’entre 18 i 65 anys es veuen amb la capacitat de muntar un negoci. Però és més fàcil dir-ho que fer-ho. Aquesta estadística, segons diu Guinjoan, “no té traducció a la pràctica”: “És com si preguntes a algú si té habilitat per cantar”.

Gutiérrez-Solana, per la seva banda, està convençut que hi ha “matèria primera potent” a casa nostra, si bé reconeix que aquest potencial humà s’ha d’entrenar. En qualsevol cas, el president de GEM Espanya puntualitza que la cultura emprenedora “no és una cosa amb què es neixi”, com ho podrien ser, per exemple, les aptituds “artístiques”.

La seva recepta és la sensibilització i l’acompanyament dels nous empresaris. Per posar-ho en pràctica, els 41 centres d’emprenedoria que coordina l’entitat miren de formar joves de 18 a 30 anys perquè desenvolupin una idea empresarial, amb cinc mesos de formació gratuïta. “De mica en mica van decantant la seva idea d’empresa”, afegeix.

Les universitats també tenen un rol central per incentivar la fundació d’empreses. És pionera la de Mondragón, que imparteix des de fa set anys un grau específic de lideratge emprenedor i innovació (LEINN). Aquest curs l’ha implantat recentment a Barcelona, al Teamlabs. Inspirats en el model finlandès d’aprendre fent-ho ( learning by doing it ), els alumnes de primer registren una empresa que a quart ja ha de facturar 270.000 euros.

Ibai Martínez, director de LEINN a Barcelona, emfatitza que “l’important no és fer negoci sinó aprendre”. Per això, cada grup d’alumnes desenvolupa diversos productes, amb el propòsit de fomentar l’autonomia. La formació es fa en espais de coworking, en comptes de fer servir les aules convencionals, i els empresaris en potència viatgen arreu del món no per lleure sinó a la recerca de clients per als seus productes.

Encara que la dada fregui la contradicció, set de cada deu graduats en emprenedoria a Mondragón acaben treballant per compte d’altri. A priori aquesta realitat no és tan desbaratada. “Un emprenedor col·locat en una empresa pot ser una font potent d’innovació i ocupabilitat”, diu Gutiérrez-Solana. A més, assegura que gairebé un 100% dels universitaris emprenedors ho fan guiats per l’oportunitat de negoci, no per necessitat. Una raó més per portar als campus la cultura emprenedora.

A banda de l’educació, Guinjoan posa èmfasi en la necessitat de facilitar finançament a les noves companyies per la via del capital risc. L’altra solució que aporta és garantir la “transferència” de tecnologia des dels centres d’investigació fins a l’àmbit empresarial, una transmissió que veu “descuidada” a Catalunya. Sigui com sigui, encara queda molt de camí per recórrer perquè emprendre sigui una opció atractiva.