En termes macroeconòmics, els dos primers mandats dels Kirchner van ser un gran èxit. Entre 2004 i 2011 l'Argentina va aconseguir un elevat creixement del PIB, superàvit públic (excepte el 2009) i una reducció de la taxa d'atur. I tot això vivint per sota de les seves possibilitats. L'única taca va ser l'elevada inflació. La principal clau de l'èxit va ser el gran creixement de les exportacions. L'espectacular creixement del preu dels aliments unit a l'elevada competitivitat del país en la producció agrícola ho expliquen. Aquest creixement va permetre incrementar en gran mesura la recaptació impositiva i fer polítiques socials que van reduir la pobresa. Aquestes polítiques han generat una gran satisfacció popular i constitueixen un dels principals motius de l'esplèndid resultat obtingut per Cristina Fernández a les eleccions del 2011. A causa d'això, el seu manteniment és una prioritat. Una altra és evitar que el país torni a viure notòriament per sobre de les seves possibilitats (com va succeir amb Menem) i, així, impedir que una nova crisi financera afecti l'Argentina.
La consecució dels dos objectius és difícil, especialment si continua creixent significativament la despesa de les famílies. Per assolir-los tots dos, el govern ha optat per dues mesures principals: obtenir la sobirania petroliera i procedir a substituir producció estrangera per nacional. La primera mesura ha implicat l'expropiació d'YPF a Repsol. Mitjançant el seu control, l'executiu buscar alhora oferir als ciutadans un, comparativament, preu reduït de la gasolina i evitar la importació de petroli. Té dos grans reptes: incrementar les inversions (necessita socis minoritaris estrangers) i gestionar eficientment l'empresa. L'aplicació d'una política de substitució d'importacions no és nova a l'Argentina. Va tenir lloc en les dècades dels 50, 60 i 70. El seu resultat va ser decebedor. Aquesta política limita la inversió productiva estrangera, desincentiva el creixement de la productivitat i no contribueix a generar més ocupació. El nombre de llocs de treball en una economia no és fix. A mitjà termini depèn en gran mesura del nivell de competitivitat de les empreses del país. En definitiva, desgraciadament sembla que l'Argentina està adoptant un camí econòmic equivocat. Una autèntica llàstima, ja que és un dels països amb més potencial de desenvolupament del món.
Gonzalo Bernardos és vicerector d'economia de la UB
