Segurament alguna vegada m’heu sentit parlar del poc que m’agrada aquest concepte de lideratge. Tal com va descriure un dia en Josep Ramoneda, “a les escoles de negocis la doctrina del lideratge és un lloc comú; la clau de l’èxit, diuen, està en l’home que té una visió i és capaç de realitzar una missió”.
Ramoneda descrivia la sensació de vacuïtat que desprèn aquest concepte que, de tant repetir-lo, ha perdut el seu sentit original. Hi estic força d’acord: sobretot quan es magnifica aquesta visió messiànica, per damunt de la feina ingrata del dia a dia, el compromís amb una responsabilitat professional i el treball en equip, en el qual els lideratges conviuen necessàriament.
Tot i això, ara que porto més temps en això de dirigir una empresa, he de dir que el lideratge existeix. De fet, existeixen dues formes de lideratge: el bo i el dolent. I ho descriu a la perfecció una espècie de tira còmica que un amic m’ha enviat amb el WhatsApp.
Us la comparteixo:
El mal líder és el que diu “jo”; el bo el que diu “nosaltres”. El mal líder pren el crèdit, culpa algú per una crisi i ordena i espera quan vol alguna cosa; el bo comparteix el crèdit, resol la crisi i sol·licita i col·labora. El primer utilitza la gent, el segon la desenvolupa. Un inspira por; l’altre entusiasme; un gestiona empleats, l’altre treballa amb col·laboradors... I, en definitiva, un depèn de la seva autoritat, i l’altre depèn de la bona voluntat.
Hauríem de tenir un espai per als pobres desgraciats que aguanten l’Executiva Agressiva cada dia perquè hi diguin la seva, a veure quina classe de líder sóc. L’únic que tinc clar és que la humilitat i la competència són els dos atributs principals per poder tirar endavant tota la sèrie de comportaments que requereix un bon líder. Perquè no és fàcil, gens ni mica, renunciar a l’aquí mano jo de tota la vida quan veus que el temps s’acaba, que el teu client t’està cridant o que el teu col·laborador està despistat.
