De bombolla en bombolla... la banca sempre guanya

La història de Facebook té tants elements de Hollywood que costa de creure que, a més d'una pel·lícula ( La xarxa social ), sigui una empresa de veritat. La metàfora cinematogràfica ha perdurat fins a última hora. La presentació als inversors institucionals va atreure més de 500 banquers a un hotel de Manhattan. Com si es tractés d'una première , hi havia curiosos i cues per accedir a la sala on esperava Zuckerberg. Tot plegat, l'ambient recordava el de les millors èpoques de la bombolla puntcom. Quina diferència hi ha amb la situació actual?

A priori no s'haurien de repetir les frivolitats de fa deu i quinze anys, quan les empreses es construïen basant-se en un powerpoint . Llavors el truc era sortir ràpidament al mercat. Tothom sabia que moltes empreses no tenien beneficis, ni vendes, ni clients. Els bancs que fixaven el potencial de revalorització en borsa eren els mateixos que actuaven com a accionistes i col·locadors de les emissions. El seu interès perquè l'acció pugés era evident, tot i que coneixien la debilitat dels valors. Aquest escàndol va acabar amb multes milionàries per a tots els grans bancs de Wall Street. Resultat: els que van mirar a curt termini, comprant i venent pocs dies o pocs mesos després de la sortida a la borsa, van obtenir un bon rendiment. Els que van arribar tard van perdre la camisa.

Un altre escenari

Però aquella bombolla també va permetre la participació dels petits inversors, que van tenir l'oportunitat de sumar-se a l'empenta del mercat alcista i, mentre va durar, compartir les alegries amb els banquers d'inversió. Avui, en el cas que estiguem en una bombolla, no ho podran fer.

Ara la tendència entre les empreses d'internet és no sortir al mercat fins que no tenen un negoci més o menys madur. Això podria fer pensar que torna el seny i que el que es busca és fer créixer els ingressos perquè l'empresa guanyi diners. Però no sembla que aquest sigui l'objectiu. El que en molts casos es pretén és inflar el valor en successives rondes de finançament mentre l'empresa creix en algunes variables -normalment trànsit i nombre d'usuaris, de vegades en ingressos i gairebé mai en beneficis- i culminar l'operació amb una sortida a la borsa que, ajudada pels bancs que també són socis d'aquestes empreses, porti una pluja de bitllets. El que passi després amb la cotització en borsa ja no és tan important, perquè qui ha de guanyar ja ho haurà fet.

Els inversors de capital risc saben que la majoria d'empreses de les seves carteres no valen el que diuen, però si ho reconeguessin la seva funció no tindria sentit. Aquesta visió especulativa no té per què ser necessàriament dolenta, ja que permet finançar projectes, generar creixement i llocs de treball.

Una cosa molt diferent és que els inversors aconsellin als emprenedors que el que els convé és no guanyar diners, ja que d'aquesta manera serà molt més difícil calcular el preu real de la seva empresa i permetrà als inversors posar-hi la valoració que els doni la gana. I això és precisament el que un inversor de capital risc reconeixia recentment al New York Times que feia.