No hi ha diners públics? Bé, això depèn per a qui siguin

Per Xavi Teis, economista i membre de FETS No hi ha hagut massa soroll, no se n’ha parlat massa, però fa pocs dies hem assistit a un nou rescat financer de diners públics cap al sistema financer privat per ajudar-lo a resoldre el problema que ells mateixos han provocat. El passat 21 de desembre el BCE va realitzar una emissió de diners de 489.190,75 milions d’€ representant la subhasta de liquiditat més important de tota la història. Mai abans s’havia fet una emissió per una quantitat tan elevada. Quin era l’objectiu de la subhasta? Segons ens han explicat, tant des del BCE com des dels bancs que han concorregut a la subhasta, l’objectiu d’aquesta emissió era inundar el sistema financer europeu de diner barat per dotar de liquiditat les entitats financeres europees i que, d’aquesta manera, s’estimulés la concessió de crèdit a les famílies i empreses. En definitiva, tornar a fer circular un important flux de diners cap a l’economia productiva i ajudar a reactivar-la. Les condicions eren molt i molt atractives ja que es podien fer sol·licituds sense límit de petició, a un interès de l’1% i amb un venciment a 3 anys. Per les entitats financeres, unes condicions boníssimes tenint en compte com està el context econòmic i financer. Així, la convocatòria va ser un èxit i 523 entitats europees hi van concórrer per demanar els prop de 500.000 milions d’€ que es van posar a disposició amb les condicions explicades. Per exemple, el BBVA va sol·licitar 11.000 milions d’€ i el Banc de Sabadell, 4.000 milions d’€, la qual cosa els hi va fantàsticament bé després d’adquirir la CAM per la indecent xifra d’1 € (sovint em prenc cafès més cars...) i el Santander i el Popular no han volgut revelar la xifra que han demanat. I que en faran els bancs d’aquests diners? Els invertiran directament en l’economia productiva? No! Primerament, el que faran els bancs amb aquests diners serà comprar deute públic obtenint per ell una sucosa rendibilitat. Per exemple, actualment els bons de l’Estat espanyol a 5 anys es paguen al 5,276% i per tant hi apareix un diferencial respecte el preu de compra (1%) de més de 4 punts. És un marge enorme on els bancs fan un negoci rodó sense oferir cap servei a l’economia productiva a través del crèdit a famílies i empreses. I evidentment, si algú guanya diners, això significa que algú els ha de pagar. I qui ho pagarà? Sí, ho heu encertat! Tots nosaltres amb els nostres impostos. Impostos que per altre banda ens diuen que no es poden fer servir per despesa social. Ens ho repeteixen una vegada i una altre: “ no tenim diners, no tenim més opcions que retallar la despesa pública en sanitat, educació, pensions, salaris, etc., la caixa està buida” Em recorda molt allò del “There’s no alternative” de l’estimable senyora Thatcher quan algú va gosar qüestionar els mandats ideològics més neoliberals reflectits en el Consens de Washington. Per tant, ens repeteixen que no hi ha diners i que no hi ha una altre opció però, en canvi, diners per pagar uns fantàstics interessos als bancs per l’adquisició de deute públic, sí que n’hi ha. Si els estats necessiten col·locar deute, per què no ho fan directament amb el Banc Central Europeu a l’1%? Per què s’han de fer passar aquests diners pels bancs comercials? L’únic que s’aconsegueix és augmentar-ne el cost en més de 4 punts que guanyen els bancs i que paguem els ciutadans. No té sentit. Només agafa sentit si l’estratègia del BCE i dels grans bancs europeus es la següent: oferir als bancs diner barat, que els bancs, amb l’estratègia de compra de deute públic, sanegin els seus balanços i, un cop sanejats, ja estaran disposats a donar crèdit a l’economia real. Per tant aquí hi ha un rescat encobert de diner públic cap a les entitats financeres en tota regla. Però encara hi ha més coses que grinyolen. Com per exemple, per què aquesta subhasta del BCE no ve amb condicionants sobre el destí dels diners cap a l’economia real? (això és el que ens diuen que és el motiu per fer aquesta emissió sense precedents). També, sabem que el pròxim mes de febrer es preveu una altre emissió encara més quantiosa amb unes condicions semblants d’uns 600.000 milions d’euros. Qui diu que els bancs no seguiran amb la mateixa estratègia i tindrem un altre rescat encobert? Si es prioritzés l’economia productiva en aquestes polítiques econòmiques, potser es podrien generar nous llocs de treball i per tant, a més a més d’alleugerir situacions dramàtiques, econòmicament parlant, de molta gent, s’ajudaria a les finances públiques ja que a major ocupació, més ingressos en impostos i menys despeses en subsidis. Sembla ser que ens segueixen prenent el pèl i que hauríem d’estar mes indignats que mai. El 2012 es presenta complicat, perillós, incert i emocionant. Veurem com va.