Històries de bancs i d'Andorra Ara fa una setmana, en una entrevista al 23/24 em van demanar la opinió sobre la intervenció, aquell mateix dia, de la Banca Privada d’Andorra. Vaig defensar l’actuació del Govern Andorrà tot valorant-ne molt positivament la celeritat i la contundència. Vaig recalcar el gran esforç que estava fent tant el Govern com el sector financer Andorrà per adaptar-se a les noves regles del joc. Ho segueixo creient. Aconseguir ser respectat i guanyar la consideració dels altres requereix d’un treball immens i un esforç que cal fer sense descans durant anys. Convèncer tothom que has canviat i que, ara, ets respectable també. No es tracta només de signar tractats, aprovar normes i decrets o canviar noms i logotips. És un canvi de filosofia. Perdre la confiança i el respecte guanyats pot ser qüestió de dies, de vegades és cosa d’hores i ja fa una setmana que tot va transcendir a la opinió pública. En una setmana hem passat de sentir que era molt difícil culpabilitzar ningú amb les dades de la nota del Tresor Americà (Dijous) a veure com feien dimitir en bloc al Consell D’administració de la BPA i com es detenia al seu Conseller Delegat (divendres). Hem vist com a escasses dues hores de cotxe de Barcelona es muntava un ‘corralito’ en un cap de setmana, hem vist la intervenció del Banc de Madrid per part del regulador espanyol, inversions bloquejades, limitacions a la retirada d’efectiu, coses que fa dos setmanes eren inversemblants al nostre entorn. No és una bona notícia, però serà una molt bona oportunitat per veure fins on arriba el compromís del Govern Andorrà per deixar clar la seva voluntat de fer-se un lloc entre el països que han dit prou a aquestes males pràctiques. El més important és que aquesta crisi bancària no es tanqui tirant-t’hi terra al damunt i que ningú s’enganyi pensant que ‘Mort el gos, morta la ràbia’ La transparència no és una recomanació. És gairebé una obligació si la voluntat del país és convertir-se en la plaça financera de referència del sud d’Europa, una nova porta d’entrada en les relacions econòmiques amb Amèrica del Sud i un ‘hub’ financer de referència. Per aconseguir-ho, no només cal explicar que ets decent. Cal demostrar-ho, cal guanyar-se la confiança i el respecte de la Comunitat Internacional, dels mercats financers i dels inversors (i potser també dels mitjans de comunicació). Espero que aquesta crisi de confiança de la banca andorrana es pugui reconduir i que es pugui resoldre com cal. Sense amagar al fons d’una vall fosca allò que al final, tard o d’hora, acabarà sortint. Cal pujar al cim més alt i explicar què ha passat, què ha fallat i què es farà perquè no torni passar. I cal fer-ho d’una forma creïble. Esperem uns dies. No ho estan fent tant malament, paciència. Jo els dono un vot de confiança. L’esforç que han fet fins ara bé s’ho val.
2 min
