Cars

La declaració dels Pujol davant la comissió parlamentària ha aixecat tanta polseguera com era d’esperar. Sorprenentment, però, el que més impacte ha tingut ha estat l’extensa declaració de quasi cinc hores feta pel fill primogènit: en Jordi Pujol Ferrusola, també conegut com a JPF. Deixant de banda el cop d’efecte de lliurar el cd amb l’audio sencer de la Camarga (que me l’imagino alguna cosa així com la “versió del director” de Blade Runner: bàsicament el mateix que ja sabíem), un dels episodis que més repercussió ha tingut als mitjans és aquell que justificava la seva col•lecció de vehicles clàssics. Aquest és un punt que m’ha dolgut especialment. S’ha volgut presentar el col•leccionista de vehicles clàssics com algú indigne, quasi un delinqüent. Sense entrar a jutjar els altres extrems de la seva declaració que, en la meva opinió, són molt més transcendents, no em sembla bé penalitzar algú perquè atresora vehicles antics. El JPF ha fet molt bé els seu paper d’assenyalar la lluna sabent que els babaus es quedarien mirant el dit. És per aquest motiu que va dedicar una bona estona a explicar amb tot detall les circumstàncies de la compra de cadascun dels cotxes històrics que acumula. L’entenc, com entenc molts “bojos” del motor que corren pel nostre país. Hi ha molta gent (més de la que us pensaríeu) que en té guardades moltes carraques antigues. I no necessàriament han de ser ni rics ni delinqüents. En conec forners, electricistes, treballadors per compte d’altri, agricultors, empresaris, en definitiva, gent de tota condició social que col•lecciona vehicles clàssics. Vivim en un país amb una tradició i cultura pel motor extraordinària. Crec que no hi ha lloc al món amb més clubs de vehicles clàssics que Catalunya. N’hi ha clubs de motos, de cotxes, de tractors, de marques concretes, multimarques, però també hi ha clubs per comarques, per pobles, n’hi ha de molt antics i n’hi ha de més nous. Cada cap de setmana hi ha alguna trobada o altra, i qui més qui menys, aprofita per posar a punt la seva antigalla. Hi ha, però, dos detalls que em van cridar l’atenció. Un va ser quan la Marta Ferrusola va justificar que el seu fill tingués un Ferrari (tot i que en té tres) dient que el va comprar “desballestat” i que després “el va fer arreglar”. Tots els que coneixem una mica el “mundillo” dels clàssics sabem que surt més car arreglar un cotxe vell que comprar un que ja funcioni. I és que les reparacions són com les obres d’una casa, saps quan comences però no saps mai quan acabes ni quant t’acabarà costant. L’altre detall va ser quan va dir que adquiria els cotxes a “gent amb problemes”. Aleshores vaig recordar que havia parlat d'un Porsche Targa de color taronja. Em va venir al cap el que va ser condemnat com a “triple assassí de l’Eixample” i que en tenia un preciós Porsche Targa de color taronja. Em pregunto si es podria tractar del mateix cotxe. Al cap i a la fi, com va dir el mateix JPF, vivim en un país on tothom es coneix.