M’agrada, de tant en tant, pujar al terrat del meu edifici, a l’Eixample de Barcelona. Sempre m’ha fascinat contemplar la ciutat des d’un altre angle. Des d’allà es pot veure una altra ciutat. Teulades, sobreàtics impossibles, xemeneies d’alumini, aparells d’aires condicionats, molts cables de telefònica tirats pels terrats, parabòliques, etc. En definitiva, com una mena de caos, de traster mal endreçat a l’aire lliure. Els terrats dels edificis de Barcelona són, en general espais mal aprofitats i, atès que no estan a la vista de tothom, amb un aspecte poc presentable. Només es salven els hotels que han vist en ells una nova oportunitat de negoci al aprofitar-los com a terrasses on gaudir, com ara a l’estiu, d’un vespre relaxat contemplant la ciutat amb un daikiri a la mà. Sigui com sigui, als terrats de Barcelona els toca molt el sol. És el que té ser una ciutat mediterrània. Per aquest mateix motiu sempre he pensat que aquests terrats es podrien aprofitar per instal•lar panels fotovoltaics i obtenir energia elèctrica per l’autoconsum dels edificis. Sabeu la quantitat de metres quadrats que representen els terrats de Barcelona? Sabeu quantes plaques es podrien instal•lar en aquests espais desaprofitats? Sabeu quina producció es podria treure de tot plegat? Francament, jo no ho sé. Potser algú de vosaltres em podria ajudar a calcular-ho. Em fa la impressió que, de fer-se en tots els edificis, la ciutat es convertiria en una gran central de producció elèctrica. Tot serien avantatges. En primer lloc, es reduirien les emissions de CO2. En segon lloc, s’evitarien les pèrdues en el transport de l’energia que, actualment, es calculen en un 10% de la producció energètica. En tercer lloc, milloraria la balança de pagaments del país ja que, per una part, no caldria importar electricitat de fora i, per altra part, tampoc no hauríem d’importar energies fòssils. En quart lloc generaria ocupació. Aquest és un aspecte especialment important. El consum de proximitat que representaria aquesta font d’energia també comportaria el consum de proximitat de ma d’obra que, a més seria amb una certa especialització tècnica. I per a la ciutat, seria l’oportunitat de ser capdavantera en el sector de les energies renovables, obrint noves oportunitats de negoci en aquest sector a nivell mundial. Arribats a aquest punt pensareu que si tot és tant positiu, per què no s’ha fet ja? Perquè amb les elèctriques hem topat. L’autoconsum energètic té un punt feble: l’excedent de producció que es coneix com a balanç net. Això vol dir que quan es produeix en excés s’ha d’avocar l’excedent productiu a la xarxa per tal que, quan sigui necessari, en moments de menys producció (per la nit), es pugui recuperar. En aquest punt és on l’Estat ha imposat un “peaje de respaldo” que hauran de pagar aquells que avoquin energia a la xarxa, a més de l’actual peatge d’accés. Aquest fet pot comportar una estocada a iniciatives d’autoconsum d’energies renovables. Sembla ser que l’Estat està més preocupat pel compte de resultats de les empreses elèctriques (no oblidem que van ser privatitzades en el seu dia) que no pas pel desenvolupament de l’autoconsum d’energies renovables. Per tant, el meu somni de veure tots els edificis de Barcelona convertits en petites centrals elèctriques haurà d’esperar a què els vents solars apuntin en una altra direcció. Entre tant, no estaria de més una campanya més decidida per part de l’ajuntament de Barcelona en favor de la instal•lació de panels fotovoltaics per l’autoconsum sota el lema “Barcelona, posa’t al sol”, per exemple.
3 min
