Reconec que al President de la Generalitat li ha tocat representar un paper realment complicat. Ell i el seu partit es van presentar a les eleccions amb la promesa del famós “pacte fiscal” i de la que deien “transició nacional” que no vaig arribar a entendre ben bé cap a on havia de transitar. L’expectativa era obtenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que el PP, en canvi, no l’obtingués a Madrid amb la idea que els populars necessitessin els vots de CiU per governar. Finalment, com sabem, CiU no només no va obtenir majoria absoluta sinó que el PP sí que la va obtenir a Espanya. Per acabar-ho d’adobar la crisi financera s’ha anat agreujant fent el forat de dèficit públic més gran, cosa que ha obligat a fer més retalledes per assolir els manaments imposats des d’Europa. Aquestes condicions han posat de manifest la inviabilitat financera de la Generalitat com a comunitat autònoma de l’Estat espanyol. La situació d’ofec financer i econòmic ha caigut sobre la crisi d’un model autonòmic sentenciat (mai millor dit) pel Tribunal Constitucional. La reacció del poble de Catalunya a través de la manifestació del 10 de juliol de 2010 en contra de la Sentència de l’Estatut va ser descomunal, però calia interpretar-la en el sentit de defensa de la Generalitat en tant que Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol, malgrat que ja aleshores s’alviraven reivindicacions independentistes. Ara, però, un cop hem peït el nou escenari que ens planteja l’Estat, els catalans hem anat prenent consciència que amb Espanya no hi ha res a fer. Si en la reacció del 2010 encara es podia invocar aquell “Escolta Espanya” d’en Maragall, la manifestació de l’11 de setembre va invocar un inequívoc “Adéu Espanya” en forma d’estelada. El lema era clar: Catalunya, nou Estat d’Europa. Es van manifestar una cinquena part de la població del país: una bestiesa. Entre els manifestants, la majoria de diputats del Parlament de Catalunya i membres del Govern. Això ha provocat que el President hagi d’escoltar i fer seves, com ell mateix ha dit, les reivindicacions dels manifestants. I amb aquesta motxila s’ha anat cap a Madrid. Li haig de reconiexer la valentia de dir en la conferència feta al Forum Europa que Catalunya necessita d’un Estat propi perquè l’espanyol s’ha tornat inviable. Aquest discurs de l’Estat propi, un cop assumit, el veig incompatible amb la reivindicació del “pacte fiscal”. Però el President pertany a un partit polític que portava la reivindicació del pacte fiscal i, a més, el Parlament li va encarregar fa dos mesos i per àmplia majoria anar a Madrid a negociar un pacte fiscal en la línia del concert econòmic. El pacte fiscal però, a la vista dels aconteixements, és ja un iogurt caducat, en parules d’Ernest Folch. Tot plegat planteja un sudoku irresoluble per al President. Tot i així la presentació del Molt Honorable davant els mitjans de Madrid ha estat valenta i lúcida, tot i que haig de discrepar de la inesperada petició que ha fet de convocar una consulta per a que els catalans diguem si som o no una nació. Les nacions no es fan aquestes preguntes, President. A més, els catalans ja vàrem dir clarament que som una nació al votar l’Estatut. La resposta d’Espanya la va donar ja el Tribunal Constitucional qui es va encarregar de deixar clar que de nació només n’hi ha una: l’espanyola. Per tant, ni que els governants espanyols tinguessin la voluntat política de reconèixer que Catalunya és una nació (que no la tenen) això seria jurídicament possible atès que el tema està constitucionalment tancat. No era necessari que el President tornés a treure el debat sobre si som o no una nació: la pancarta de la nació era la de fa dos anys i aquesta ja ha quedat anacrònica. Ara, la demanda del poble és d’un Estat propi a Europa i sobre això s’ha de fer la consulta. De no fer-se així és cauria en el “putaramonetisme” que ja ha dit el President Pujol que cal evitar.
3 min
