Made in Bangladesh

La catàstrofe de Bangladesh, en la que van morir prop de 400 persones, posa de manifest la hipocresia del comerç tèxtil en occident. Més enllà del drama humà que representa l’esfondrament d’un edifici, passi on passi, i més enllà que tothom sabés que aquella edificació no complia els mínims de seguretat, la desgràcia ha posat el focus mediàtic sobre les pràctiques de la indústria tèxtil que mira cap a una altra banda mentre aconsegueixi dels proveïdors un preu de ganga que els facin guanyar més diners. Sobta que posem tota l’atenció en l’atemptat a Boston en el qual van morir dues persones, amb emissions en directe, programes especials i gran cobertura mediàtica i, en canvi, passem quasi de puntetes amb la mort premeditada de 400 persones, moltes d’elles nens, víctimes de l’explotació industrial. Entre les empreses tèxtils que operen a casa nostra sembla ser que no es salva ni una: ni Inditex (Zara) ni Mango, ni tan sols El Corte Inglés, totes elles marques de les quals es van trobar etiquetes dels seus productes entre la runa. Però la resta d’Europa tampoc no se’n salva. S’ha parlat de la irlandesa Primark però també de Bon Marché i de Joe Fresh. Sí, ja sé que els responsables d’aquestes firmes ens diran que ells, quan signen un contracte amb els seus proveïdors, els fan assegurar que respectaran els drets humans i no explotaran les persones. Però tant uns com altres saben que en la cadena de producció això no es complirà mai. I ho saben per dos motius. En primer lloc, perquè els preus que imposen les grans firmes comporten necessàriament l’explotació de les persones. Com si no trobem a botigues de moda samarretes a 3 euros? I, en segon lloc, perquè tothom sap que els proveïdors d’aquestes grans firmes subcontracten, al seu torn, amb terceres empreses, com les que treballaven en l’edifici de Bangladesh, i que fan servir mà d’obra infantil, no respecten els mínims de decència i seguretat en les condicions de treball ni respecten, en definitiva, cap dels drets laborals que encara ens queden a occident. I, arribats a aquest punt, nosaltres, els consumidors d’occident tenim molt a dir. Em direu que no tenim forma de saber si, en l’elaboració d’un producte, s’han respectat o no els drets humans i laborals mínims. Bé, si el preu pot ser un indicador també és veritat que no és una certesa. Per tant, el que cal és que tots els productes que entren en la Unió Europea portin una etiqueta (certificada per la mateix Unió Europea) que acrediti que aquell producte ha estat elaborat respectant els drets humans i laborals i que no ha estat utilitzada en cap de les seves fases d’elaboració mà d’obra infantil. Si som capaços d’etiquetar els productes ecològics que donen fe de la seva producció respectuosa amb el medi ambient, també hem de ser capaços de fer-ho en matèria de drets laborals. Si Europa fes això, tots sortiríem beneficiats. Els ciutadans de Bangladesh no es veurien explotats. Nosaltres tindríem la consciencia tranquil·la al comprar. A més, si importem low-cost acabarem vivint low-cost i ens acabaran pagant també a nosaltres un salari low-cost. Per tant, més val que ens dediquem des de ja a exportar els drets humans i laborals aconseguits amb sang, suor i llàgrimes pels nostres pares i avis perquè si no l’alternativa serà que acabarem important les condicions laborals de Bangladeh. Els contractes de mini-jobs plantejats per la patronal PIMEC no són més que la punta de l’iceberg del que pot venir darrera. Després només els quedarà oferir-nos feines a canvi d’un bol d’arròs i sense necessitat d’anar a Bangladesh.