Sigui santificat el teu nom; vingui a nosaltres la vostra hipoteca. Faci’s la vostra compra, així al súper com al mercat. La nostra nòmina de fi de mes, doneu-nos, Senyor, també aquest mes. I perdoneu les nostres factures, així com nosaltres paguem els nostres impostos. I no permeteu que nosaltres anem a l’atur, Ans deslliureu-nos de qualsevol crisi. Amén. Aquesta podria ser, tranquil•lament, la cantarella de qualsevol persona que es consideri de classe mitja. Els anglosaxons han encunyat una expressió per a referir-se a la espremuda classe mitja: squezz middle. Aquest fenomen està lligat a la pèrdua de poder adquisitiu de la gran classe mitja de les economies occidentals degut a la crisi. D’una banda, les famílies han arribat a uns nivells d’endeutament més enllà del que es pot considerar raonable, en bona part per culpa de la bombolla immobiliària. D’altra banda, els ingressos de moltes famílies s’han vist reduïts o bé per l’atur, o bé per retallades, o bé per disminucions de salaris. Però al mateix temps, l’Estat ha traslladat la càrrega impositiva justament sobre les classes mitjanes. Ja hem comprovat com el pols entre la democràcia i els lobbys econòmics s’ha decantat per aquest últims. En conseqüència, les mesures que prenen els Governs no van pas per afavorir una majoria sinó per complaure una minoria poderosa. És un greu error disminuir el poder adquisitiu de la població. Si la classe mitja no compra, el botiguer no compra, no contracta personal, no compra mercaderies als fabricants, els transportistes no tenen feina i ningú no paga impostos. En resum: paràlisi econòmica. Aquesta setmana em vaig trobar un vell conegut argentí aposentat a Catalunya des de fa anys. Em va dir que el que estàvem vivint a casa nostra li recordava molt el que ell va viure a Argentina els anys abans del “corralito”. Les polítiques neoliberals de Merkozy ens estan portant a tots de pet cap a l’escorxador.
2 min
