Catalunya, com Suïssa

La incorporació del Regne d’Espanya al Mercat Únic a l’any 1986 va anar acompanyada d’entusiasme per part de la població. Crec no estar molt equivocat si dic que aquest entusiasme era especialment intens a Catalunya on la vocació pro-europea sempre s’ha viscut amb més convenciment. Aquesta vocació europea dels catalans, més enllà dels interessos comercials dels nostres empresaris, ha estat compartida per la població en general al veure en el procés d’integració europea una oportunitat per assolir més quotes de llibertat al temps que s’albirava una nova expectativa de progrés econòmic. Aquesta és la sensació que experimentava la major part de la població dels nostre país des dels anys vuitanta. Nogensmenys, em fa la impressió que aquesta actitud pro-europea dels catalans està començant a aflebir-se, a canviar des d’aquella esperança d’un futur millor i d’il•lusió d’un projecte compartit, cap a la desconfiança i, directament, cap a l’animadversió. Des del punt de vista del progrés econòmic Europa ha passat a ser del manà d’on venen tots els ajuts (Fons Estructurals i Fons de Cohesió) a ser el lloc d’on provenen totes les polítiques que laminen els drets socials, on s’imposen condicions draconianes al deute públic, on es prioritza l’ajut a les entitats financeres per sobre de l’ajut a les persones. Europa, doncs, ha deixat de veure’s com a lloc de progrés per ser sinònim de repressió econòmica i de drets socials. Si tot això no fos suficient per a canviar diametralment l’actitud de la població respecte al projecte europeu, els motius dels catalans són, a més, la manca de fermesa a l’hora de defensar el nostre dret a l’autodeterminació. Resulta inconcebible que un projecte democràtic, de progrés i de lloc comú de tots els pobles europeus, com pretén ser la Unió Europea, doni l’esquena al poble de Catalunya que, no oblidem, ja forma part d’aquesta Unió Europea. Per tant, de no manifestar-se clarament el Sr. Barroso, el Sr. Van Rompuy, o qui sigui que mani a Europa a favor del dret a l’autodeterminació i de la permanència del poble de Catalunya a Europa comportarà, de facto, la desafecció dels catalans davant el projecte europeu. Catalunya ja en forma part d’Europa de manera que ens estarien expulsant. Penseu que una expulsió, ni està prevista ni té precedents en el Dret Comunitari. En conseqüència, molts catalans es comencen a plantejar seriosament si volen formar part d’un club on no els desitgen de socis. Catalunya, passi el que passi, continuarà estant a la vora del Mediterrani occidental, com sempre, i continuarà mantenint relacions comercials amb el seu entorn, com sempre. La nostra situació podria a passar a ser la de Noruega o, encara millor, la de Suïssa. En aquest cas, la política fiscal no ens la dictaria Brussel•les (ni, òbviament, Madrid) sinó que la decidiriem nosaltres sobiranament. Tenint en compte que a Europa ja comptem amb un bon grapat de paradisos fiscals (Illa de Man, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein, Jersey, Malta, etc.) molts dels quals tenen el vist-i-plau de la Unió Europea, potser no seria mala idea convertir Catalunya en una mena de paradís fiscal que fos atractiu pel capital europeu. Això sí, sempre amb l’euro com a moneda oficial, encara que sigui per la mandra de tornar a canviar de moneda. Farien bé les autoritats europees de canviar la seva actitud davant la crisi i, en particular, davant del procés d’independència de Catalunya. Si Europa continua amb les seves polítiques de terrorisme econòmic, prioritzant les oligarquies per sobre de les persones es poden trobar al final amb la desagradable sorpresa que els ciutadans deixin de voler formar part d’Europa. I quan això passi, el projecte europeu haurà mort definitivament. Amb Catalunya tenen una bona oportunitat de demostrar quina Europa volen.