Botigues de tota la vida.

Des de fa uns anys estem observant un canvi en la fesomia de les botigues del nostre entorn. A Barcelona, per exemple, veiem com tanquen moltes botigues “de tota la vida” i, en el seu lloc, obren locals regentats per orientals, ja siguin bars, perruqueries, basars (abans coneguts com “tot a cent”) i, inclús, els minisúpers oberts 24 hores, o les que calguin, regentats per pakistanesos. Amb la crisi veient com aquest fenomen s’ha aguditzat. Ara ja no es salven ni les oficines de les entitats financeres. A la cantonada de Casanova amb València van posar un bar on hi havia una Caixa Penedés i no es van molestar ni en canviar la fusteria d’alumini verda ni el mostrador que es va reciclar en barra de bar. Però ara, a més, he escoltat a les notícies que la fi de l’actualització de les rendes antigues suposarà el tancament de moltes botigues centenàries de la ciutat de Barcelona. L’increment de cost que comporta per molts d’aquests petits negocis familiars suposarà la inviabilitat econòmica de la botiga. Això és així perquè molts locals del centre de la ciutat tenen un lloguer congelat des de fa molts anys així que, de sobte, el cost del lloguer pujarà a preu de mercat del segle XXI. Ja hem vist com anuncia el tancament l’antiga llibreria Catalonia, tot i que sembla ser que en aquest cas es sumen altres factors com la mateixa crisi del llibre. Però no serà l’únic negoci a tancar. Ho dic amb una certa pena, però no us penseu que gaire. Vull dir, que crec que els negocis han de ser rendibles i si no ho són, doncs es tanquen, sigui una petita botiga o una gran banc. No s’hi val parar la mà al Govern per a que et tregui les castanyes del foc que tu no has sabut gestionar. Però el que sí em preocupa de tot aquest procés és la pèrdua d’un patrimoni històric de la ciutat. No he entès mai com l’Ajuntament posa tants esforços en salvar la façana d’un edifici (fins el punt de permetre l’enderrocament de l’edifici però no de la façana) i, en canvi, no s’hagi preocupat mai de mantenir l’aspecte extern de moltes botigues centenàries, amb aparadors i rètols antics, amb fusta treballada, que donen caràcter a la ciutat. No em faria res que tanquessin un negoci particular econòmicament inviable (amb els números de cadascú no m’hi poso), però el que no ens podem permetre com a ciutat és que desapareguin elements decoratius valuosos que ja són patrimoni de tots.