Empreses 07/11/2016

Beneficis fiscals, pèrdues socials

4 min

Els impostos que hom paga depenen, fonamentalment, de la seva capacitat econòmica, tal com ens indica l’article 31 de la Constitució espanyola. Quan volem analitzar els impostos que es paguen en tot un país, ens haurem de fixar en el seu PIB, que és la forma de mesurar la riquesa d’un país. A l’Eurozona, de mitjana, els estats ingressen en impostos l’equivalent al 46,8% del seu PIB. A Espanya, aquest percentatge baixa fins al 38,6%, és a dir: 8,2 punts menys de recaptació que a Europa. Estem parlant de més de 88.000 milions d’euros cada any. Trobo que se’n parla poc. Per la meva part, vaig a intentar parlar-ne i buscar explicacions, però ja us avanço que hi ha alguns molt interessats en què no se’n parli gens.

El primer que pensareu a l’observar aquests més de 8 punts de menys recaptació a Espanya és que tenim molta economia submergida. Oblideu-vos. L’economia submergida (i el conseqüent frau fiscal associat) no estan comptabilitzats al PIB. No estem parlant de frau, doncs. Aleshores, si aquí es recapta substancialment menys que als països d’Europa deu ser perquè tenim uns impostos més baixos, no? Vegem-ho. El tipus màxim per IRPF se situen, de mitjana a la UE, a l’entorn del 39,3%. A Espanya el tipus màxim està en el 46%. I l’IVA? No serà que tenim un IVA molt baix? Justament aquest impost ha pujat en cinc punts en molt poc temps fins situar-se al 21%, al mateix nivell que molts països de la UE, sense que això hagi afectat massa en l’increment de recaptació. L’impost de societats estava al 2014 en un 30%, dels més alts de la UE. Aleshores, us preguntareu, si els tipus impositius són tant alts, com és que la recaptació és tant baixa? L’explicació l’hem de trobar en la ineficiència del sistema tributari espanyol. Els impostos a Espanya tenen un problema, i aquest problema és diu 8%.

Però, per què es produeix aquesta ineficiència? Des del meu punt de vista per dos motius. El primer, és per causa del model d’administració tributària d’inspiració repressiva, que es mostra forta amb els dèbils i dèbil amb els forts. Això comporta, a més, un alt índex de litigiositat. Actualment l’AEAT té més d’11.000 milions d’euros pendent d’algun recurs i, en un elevat percentatge (a l’entorn del 40%), els perdrà. En segon lloc, tenim una legislació pensada per afavorir els lobbys. Aquests es preocupen d’introduir forats en la norma tributària per on escapa la seva tributació. Aquests forats es diuen, paradoxalment, beneficis fiscals. Són beneficis per a ells, però pèrdues per a l’Estat. Als pressupostos generals de l’Estat s’estimen en l’ordre de 35.000 milions d’euros. A Catalunya, sumen més de 10.000 milions d’euros.

Els beneficis fiscals són un mecanisme legal que comporten una reducció efectiva de les quantitats a pagar en concepte d’impostos. La seva finalitat es justifica, teòricament, per tal d’estimular l’assoliment d’objectius d’interès general més elevats que la recaptació d’impostos, tot i que aquest aspecte no esta recollit en la normativa tributaria de forma explícita. El contingut dels beneficis fiscals pot consistir tant en una exempció tributaria (és a dir, no pagar res), com en altres mesures que facin disminuir la base imposable, la quota tributaria o bé el tipus de gravamen a aplicar, de manera que, al final, s’acabi pagant substancialment menys d’allò què, de forma ordinària, tocaria. Insisteixo en què no es tracta de cap il·legalitat, al contrari: la seva previsió neix d’una llei. Per tant, les decisions legislatives en favor dels beneficis fiscals responen a la pressió de lobbys que determinen la voluntat del legislador. No us estranyi, doncs, que aquest lobbys siguin els principals beneficiaris. Així s’explica que, mentre el tipus “oficial” de l’impost de societats estava en el 30%, el tipus “efectiu” fos del 6,9%. I no us ha d’estranyar que grans empreses com ara El Corte Inglés o Caixabank declarin uns beneficis, després d’impostos, superiors (!) als beneficis abans d’impostos.

I és que els beneficis fiscals incideixen en la progressivitat efectiva del sistema tributari ja que comporten una erosió en les bases de recaptació. I més tenint en compte que aquestes disminucions de la carrega tributària no sempre s’adopten per afavorir els contribuents més modestos sinó que, en la major part dels casos, beneficien qui més impostos hauria de declarar.

El més sorprenent (o no) és que el govern no fa recapitulació a final d’exercici dels beneficis fiscals. Realment van pujar a la xifra que inicialment van calcular? Quin impacte real van tenir? Van assolir els seus objectius socials? Res de res. Un cop introduït un benefici fiscal, aquest queda inqüestionat any rere any. En realitat, actuen com una subvenció directa, amb l’avantatge que no cal retre comptes del què s’ha fet amb aquests diners públics perquè escapen de tot control.

Enteneu ara per què alguns ni es preocupen de tributar en un “paradís fiscal”? Espanya, a la pràctica, ho acaba sent per alguns. Per això, l’Agència Tributària hauria de canviar el seu eslògan de “Hacianda somos todos” pel vell eslògan de la transició: “España, sin ir más lejos”.

stats