El Barça ha perdut indiscutiblement a Munic. Em va saber greu perquè esperava que, malgrat els mals auguris, guanyessin. És d’allò més normal aquesta actitud quan un és seguidor d’un equip. Però, al cap i a la fi, es tracta d’un esport i aquestes coses passen. Encara que sembli mentida aquest equip també pot perdre. Els que tenim una edat hem viscut més temps en la derrota predestinada del Barça de les èpoques de Núñez i Montal que no pas en la victòria quotidiana de l’època de Laporta. Segurament deu ser pel fet d’haver viscut aquests anys negres del Barça des de petit que la meva actitud és diferent ara davant les derrotes. Bé, haig de matissar que de petit el primer Barça que vaig conèixer va ser el de Cruyff jugador, amb Sotil, Néskens, Reixach, Rifé i companyia que ens van fer viure moments gloriosos com el 5-0 davant el Madrid o la Recopa de Basilea. Així que això de guanyar o perdre ho tinc una mica més coll avall. És per aquest motiu que no m’agraden els comentaris destructius que he escoltat després del partit per part de comentaristes esportius, se suposa, que seguidors blaugranes. Trobo que és injust carregar contra l’entrenador i, fins i tot, trobo injust carregar contra els jugadors. Aquest equip i aquest cos tècnic han fet la millor primera ronda de la història de la lliga. Per tant, la derrota en Munic no es pot explicar en clau d’esquema de joc (sobradament contrastada la seva fórmula d’èxit) ni de qualitat dels seus jugadors. Crec que ho hem de buscar en altres factors. Des del meu modest punt de vista exposaré alguns. El primer factor negatiu és la malaltia (necessàriament preocupant) de l’entrenador que l’obligà a absentar-se a mitja temporada. Des d’aleshores l’equip va passar de guanyar de forma implacable a guanyar de forma precària i, inclús, a derrotes puntuals (Madrid, Milan, Paris i ara Munic). D’altra banda, no sé si per aquest motiu o per la planificació física, els veig en general fosos. Sembla que hagin consumit tota l’energia i vagin en reserva. Algunes excepcions tenim com ara Alexis que és tant energètic com improductiu, el pobre. Ja no vull dir res de l’Abidal, ja que desconec com ha pogut afectar els seus companys si com a estímul o com a fre. Per altra banda l’equip compta amb el millor jugador del món (i potser de la història del futbol) la qual cosa és una benedicció però, al mateix temps, genera una inevitable dependència d’ell. I per molt bo que sigui no deixa de ser de carn i ossos i quan ell no està bé (que no ho està) l’equip ho nota, i molt. Però per damunt de tot, quan un és seguidor d’un equip el primer que ha de fer és desitjar la seva victòria i animar-lo a aconseguir-la, siguin quines siguin les circumstàncies. Així que no entenc que els comentaristes blaugranes no animin a l’equip i no aspirin a fer el mateix que ha fet el Munic: guanyar 4-0 al Camp Nou. Per què no? Després ho aconseguiran o no, ja veurem. Però no suporto sentir dir a aquests comentaristes que l’eliminatòria ja està perduda abans de jugar-la. No recordeu que la selecció espanyola va guanyar a Malta per 12-1? Jo encara recordo com Miguel Muñoz va dir abans del partit que res no era impossible. Van començar fallant un penal i empatant a un. Però tenien el convenciment de guanyar. Com tantes coses en aquesta vida ho van aconseguir perquè ningú no els va dir que era impossible. A veure si aprenem.
3 min
