L'economia social pot salvar el finançament empresarial

Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira

Llegeixo el titular, “L’ICF i onze entitats financeres faciliten crèdit a les empreses per més de 2.000 milions d’euros” i, inevitablement, se’m dibuixa un somriure escèptic. Quantes vegades hem llegit un anunci similar en els darrers anys? Quantes empreses coneixeu que hagin gaudit d’alguns d’aquests crèdits? Quinaopinió en tenenles empreses?No sembla, vistala història i els actors presents, que haguemde saltar d’alegria i agraïment. Al menys deixeu-me mantenir l'escepticisme -per ara no tinc motius reals per alegrar-me, espero que el temps em tregui la raó. Gairebé totes les empreses tenen dificultats de liquiditat, de morositat i de solvència. Les entitats financeres, també. Prou que ho sabem. La diferència és que, per a captar capitals, aquestes poden demanar a l’Estat que les rescati i fer grans despeses per a captar inversors privats. En canvi, les empreses no poden demanar a ningú que les rescati. Captar inversors privats avui és complicadíssim i recórrer a les entitats financeres s’ha convertit en una activitat malhauradament estèril. Els diners que entren a les entitats financeres per finançar-les, sigui en participacions preferencials, deute subordinat, dipòsits, accions, etc. són una inversió especulativa que deixa d’estar disponible per a inversions productives. Hem constatat que hi ha diners, però queno van a l’economia productiva. El reclamat canvi de model productiu de la nostra economia necessita finançament i un canvi de mentalitat. Cal que des de l’administració comuna (l’Estat) s’afavoreixi aquest canvi. Per això, una fiscalitat que castigui les inversions purament especulatives i impulsi la inversió en el capital d’empreses no financeres i no cotitzades facilitaria, sens dubte, un traspàs de recursos des de l’economia especulativa a l’economia productiva - d’altra banda, absolutament necessari – però, a més, orientaria els inversors cap allà on es pot generar ocupació (i recaptar impostos). La situació és la mateixa per a tots: empreses, entitats financeres, administració i famílies.Venim d’una època de consumisme irreflexiu i exagerat, basat en un crèdit fàcil i en un model de creixement insostenible, que ha generatun endeutament excessiu i generalitzat. I en el cas d’algunes administracions i entitats financerescomportaments, diria, quasi delictius vistes les conseqüències per a la societat en general. Massa empreses registrenendeutaments del 70%, del qual el 90% és a curt termini. Quanla caixa generada era suficient, s'hi feia frontsense problema.Ara bé, quan les vendes cauen un 50%, és evident que no n'hi ha prou, ni apretant el cinturó ni augmentant la productivitat. Les empreses hem de repensar el negoci per recuperar el nivell d’ingressos i expectatives. Però alhora, hem de reestructurar el passiu, treure llast de l’època passada. I, en aquest context, el refinançament deldeute, apareix com una incògnita. Davant l’escanyament sostingut al que ens enfrontem, la millor manera – i la única- de generar la confiança necessària en l’entorn i recuperar el nivell de solvència és aportar nous fons propis. La capitalització és una part essencial de la cistella de solucions que les empreses han de posar en marxa. Aquesta necessitat de capital implica desenvolupar nous instruments, com ara societats de capital risc i business angels de veritat. Més del 95% del teixit empresarial català està format per micro i petites empreses i no hi ha cap societat de capital risc per a elles. Peròtambé existeixen altres eines com arasocis col·laboradors,emissions de deute subordinat, o deute perpetu,fins ara nomésutilitzats perentitats financeres igrans corporacions. Basadesen sistemes de proximitat i confiança, les entitats especialitzades han d’evolucionar per a poder donar resposta a aquestes noves necessitats; tenen l’estructura i els coneixements per a fer-ho i, ara, en tenen l’oportunitat. En part és responsabilitat seva aprofitar-la, però també les organitzacions socials tenen el seu paper. Existeix un teixit de caixes i societats financeres de l’economia social que pot ser moltactiu i oportú. Cal donar suport a aquest sistema encara incipient. Com a exemple, Oinarri és una societat de garantia recíproca especialitzada en l’economia social, queactuaa Catalunya amb limitacions importants, ja que nomésrep el suport de la iniciativa privada. La següent qüestió és reestructurar el deute, passant a llarg una part del curt termini. Quan he comentat aquest tema amb algun directiu d’entitat financera li ha sortit una erupció cutània d’una tonalitatque ja voldrien igualar els babuins mascles. Suposo que el motiu del seu espant era imaginar-se plantejant el tema al seu cap. L’aval per a la reestructuració del passiu per entitats com Avalis i Oinarri pot ser una clau per a que les entitats financeres s’obrin. En aquest model, l’entitat no ha d’aprovisionar res per una operació que compta amb l’aval d’una societat de garantia recíproca i el risc noméscomputa un 20%. D’aquesta manera es pot negociar condicions preferents en cost i terminis, un baló d’oxigen urgent i necessari per a les empreses, i també negoci per a les entitats financeres. En la meva opinió caldria redirigir el flux de capital cap a l’economia productiva. Les empreses, com les entitats financeres, necessiten incrementar la seva solvència i reestructurar el deute. Hi ha diner i es tracta de facilitar la transferència cap a l’economia real. Una fiscalitat apropiada seria clau. Un nou model productiu exigeix una nova mentalitat i noves eines i cal mobilitzar-se per posar en marxa nous instruments. De l’Estat i les entitats financeres tradicionals podem esperar poca cosa, la seva crisi és més gran. Però des de la societat civil s’impulsen i es dóna suport ainiciatives mutualistes, solidàries, socials, i des d’aquestes s’exigeix alhora la col·laboració de l’àmbit públic. Existeix una xarxad’entitats i iniciatives que també fan finances i practiquen la participació, la reciprocitat, la proximitat, la responsabilitat social i l’ètica empresarial. Uns valors que són més necessaris que mai i que estan al cor d’entitats que ofereixenrespostes a les necessitats depersones iempreses. Hem parlat d’Oinarri, però n’hi ha més, Fiare, Triodos, Coop57, Creas, Caixa d'Enginyers, Caja Laboral, etc. Hi ha una part important de la societat que hem deixat de creure, que sabem que podem, estem oberts, som actius i estem construint un altra manera de fer empresa, també des del món de les finances. Des d’aquí faig una crida per a la cerca de sinèrgies, aliances, enteniment entre les entitats de finançament l’economia social. Amb el convenciment que tenim moltes coses a dir i a fer en aquesta situació, però tambéque la dimensió, la disponibilitat de recursos i la sostenibilitat tècnica són importants. I ho farem des dels nostres valors i coneixements, des del treball en xarxa, la reciprocitat, el mutualisme, la solidaritat, l’equitat, la participació i el respecte.