Fil.loxera, totxo i cooperatives

Marc Arza Nolla, Regidor d’Innovació Empresa i Ocupació de l'Ajuntament de Reus

@marcarza L’any 1865 un vaixell britànic va portar la fil·loxera d'Amèrica a Europa i en molt poc temps tota la vinya francesa va quedar arrasada per la malaltia. Amb la desgràcia del veí començava a Catalunya una dècada i mitja d’extraordinària alegria econòmica. La demanda mundial de vi i alcohols continuava ben viva i Catalunya es va llençar a plantar vinya fins a l’últim racó disponible.

Les oportunitats de negoci van multiplicar la inversió i aviat l’abundància de crèdit va derivar en pura especulació. Probablement es van escriure articles i tractats raonant la lògica de tot plegat: el creixement infinit de la demanda i la garantia que els Pirineus oferien davant el mal francès. Probablement. Però l'any 1879 la fil·loxera, implacable, apareixia a l'Empordà i d’allà cap al sud ja no va tenir aturador. El 1883 arribava al Maresme, el 1887 al Penedès i el1899 ala Terra Alta, a tocar de l'Ebre. El país va entrar en crisi i a les pèrdues del camp s’hi va sumar la fractura financera pels deutes acumulats. Hi ha alguna cosa en els temps de tot plegat que crida l’atenció. La febre d’or catalana s’allarga fins l’any 1885, sis anys després que la fil·loxera arribés al país. Pot semblar una evidència que amb el primer cep marcit a l'Empordà la vinya catalana estava condemnada a mort. Ara pot semblar evident però llavors no devia ser-ho tant. Enmig de la disbauxa les males notícies no eren ben rebudes i diuen que quan la fil·loxera ja campava pel Penedès a la Conca de Barberà encara s’hi plantaven ceps i s’aixecaven nous cellers. Naturalesa humana, de la fil·loxera al totxo.

L’enlluernament va sortir car i tota una generació de catalans en va patir les conseqüències però en va quedar una lliçó ben apresa. La malaltia més greu no va ser la fil·loxera sinó la febre d’or que la va precedir. Al cap de pocs anys l’empelt de la vinya amb peus de cep americà va fer renéixer el camp català i el moviment cooperatiu va tenir un paper protagonista en la rebrotada. Enmig de la crisi, des de finals del XIX fins als anys trenta del segle XX, apareixen a Catalunya centenars de cooperatives agrícoles organitzant la protecció mútua dels pagesos en moments d’enormes dificultats. Aquelles cooperatives són a l’arrel de la revifada vinícola catalana i donarien al país l’empenta necessària per aixecar les catedrals del vi, els magnífics cellers modernistes que s’aixequen arreu de la Catalunya Nova. Avui, com llavors, la maltempsada arriba farcida de lliçons. Una empresa ha de guanyar diners, és clar, però no està feta només per guanyar diners. La bombolla del totxo, com la febrada d’un segle enrere, explica a la perfecció on acaba la gola del benefici pel benefici. Les empreses competeixen però també han de cooperar. Treballen setmana a setmana però cal que trobin temps per a la mirada al llarg termini per sobre el guany immediat. L’economia de les idees porta les empreses a cultivar els coneixements, la creativitat i la dedicació dels treballadors per sobre de tot i les relacions laborals hauran de seguir pautes noves. Com ara fa cent anys el fet cooperatiu va a l’alça perquè encaixa amb aquest nou relat. Una empenta renovada per aixecar les catedrals que han d’admirar els catalans del segle vinent. Aquest és un post convidat per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya Seguiu-nos @coopstreball i a Facebook: @coopstreball www.facebook.com/cooperativestreball.coop