Kioto, un èxit?

Kioto, la ciutat del Japó amb una població similar a la de Barcelona però amb una densitat de població que és la desena part de la de Barcelona, és ben coneguda el el món del canvi climàtic per un altre tema que la seva població. I és que a finals de 1997 s'hi va signar el Protocol de Kioto, un protocol de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, abreviat UNFCCC en anglès.

Sovint surt el nom d'aquesta ciutat lligat al Protocol i a temes de canvi climàtic, però són poques les vegades en que tenim ocasió d'entrar en una anàlisi una mica més a fons. Les conferències de Nacions Unides sobre temes de canvi climàtic es solen fer a principis de desembre amb una periodicitat anual, són les conegudes com a COP, Conference of the Parties, Conferència de les Parts, parts que són els diferents Estats membres de l'ONU. La de Kioto va ser la tercera d'aquestes conferències, la COP 3, havent estat precedida per la COP 1 a Berlin, i la COP 2 a Ginebra.

Ja s'intueix que les discusions a l'ONU sobre temes del clima venen de lluny i els acords tenen un ritme que no és exagerat si anomenem lent. De manera molt resumida, el Protocol aprovat a Kioto entrà en vigor el 16 de febrer de 2005 i dura fins a finals de 2012. Sota el document del Protocol, tots els països membres de la COP3 ofereixen compromisos de reducció de GEH més o menys genèrics, però hi ha 37 països, que s'anomenen països Annex I (en verd fos al gràfic), que es comprometen a reduir en un 5,2% les emissions dels principals GEH emesos per aquests països prenent 1990 com any base; en concret, 4 gasos, CO2, metà, òxid nitrós i SF6 i també de dos grups de gasos, els hidrofluorocarbonats i els perfluorocarbonats. La reducció s'ha de produir en els 37 països de manera conjunta. Cada país en concret, té el seu compromís de reducció, que va del de la UE amb un 8% o els EUA amb un 7%, fins a Rússia que no redueix a Austràlia que se li permet un augment del 6%.

Cal fer esment aqui que els EUA van signar, però el govern federal no va ratificar el protocol. Tenint en compte que els EUA no compliran amb la reducció d'un 7% en base a 1990, el compromís global de reducció d'emissions de GEH en un 5,2% quedarà de fet en una reducció de només un 2%. I amb això entrem en la part final i més crítica amb el protocol de Kioto. Ningú dubta que Kioto va ser un pas endevant, però la realitat està demostrant que és un pas massa petit i que és del tot insuficient per assolir els objectius de mantenir els nivells de GEH a l'atmosfera a grau tal que limiti l'augment de la temperatura promig de la superfície del planeta, els científics parlen ara d'un màxim de 2,0 a 2,5ºC.

De fet, és conegut que 3 països (Japó, Rússia i Canadà) en neguen a que hi hagi una continuació amb un segon periode del Protocol que tindria aplicació a partir de 2013. D'altra banda, les dades fetes públiques per la AIE constaten que les emissions de GEH, i en particular de CO2 provinent de la crema de combustibles fòssils, segueix augmentant; el 2010 va ser l'any en que aquestes emissions van ser les més altes en un any, fins ara.

Perquè aquest fracàs en no assolir objectius de menys emissions globals de GEH?.

D'una banda, els països "obligats" pel protocol de Kioto no arriben ni a la quarta part de tots els països del món; aquest és un dels arguments que va esgrimir Japó durant la COP 16 a Cancun. Aquest és un factor molt important, el limitat abast del protocol de Kioto.

Un altre factor és la lentitut. El protocol es va negociar el 1997 i l'any 2005, primer any en que s'aplica, ja havien augmentat les emissions globals de GEH en un 24%, segons un estudi del Banc Mundial.

Finalment, tot i que no vol dir menys important, el Protocol de Kioto permet assolir les reduccions d'emissions en GEH tant fent la reducció pròpiament dita, com també aplicant els anomenats "mecanismes de flexibilitat", que són els tres següents:

CER

ERU

Si utilitzem la visualització dels forats a la quilla del vaixell per representar els mecanismes de flexibilitat de Kioto, podem veure l'exemple citat a l'apartat 2 de la manera següent: Alemanya, amb 10 forats a la seva part de quilla del vaixell (9,8 tones de CO2 per càpita) compra CER per reduir de 9,8 a 9,0. L'Índia, que tot just té un forat i escaig a la seva part de la quilla (1,2 tones CO2 per càpita) no acaba de fer el "segon forat" a canvi de cedir CER a Alemaya. S'enten que la intenció és bona, però al final seguim tenint els mateixos forats a la quilla i el que interessa al planeta és anar reduïnt els forats de la quilla, si volem aturar en les següents dècades l'escalfament global.

La UE té un compromís de reducció de les emissions conjuntes dels GEH en un 8%. Es preveu que una tercera part d'aquesta reducció (un 2,5%) es faci amb mecanismes de JI i de MDN. L'estat espanyol és un dels que haurà de comprar CER, doncs tot i que Kioto li permet, dins el paquet de la UE, augmentar en un 15% les seves emissions de GEH, ja portem, segons les darreres estadístiques de la AIE, un augment que supera el 30%.