El sentit de la vacuïtat vital

Ens fa por assumir el buit. El creiem com un ens inabastable i negatiu. Ho podem veure en la vida diària: el buit de soroll, el silenci, encara que pot arribar a ser terapèutic, moltes persones el temen i el volen ocupar amb paraules. Ja ho deia Confuci, "el silenci és l'únic amic que mai no traeix", una òptica oriental del silenci que en destaca un dels grans avantatges d'aquesta vacuïtat de paraules: l'excés és igual de negatiu.

En aquest sentit, les filosofies i religions orientals tenen una aproximació a la vacuïtat diferent de l'occidental. Com succeeix amb el silenci, l'absència no és un "no-ser" negatiu, sinó que és un estat diferent de la matèria. Per exemple, no parlar no vol dir deixar d'haver-hi res: un silenci pot ser tan positiu i explicatiu com una conversació. Apostar per repensar la vacuïtat a través de les filosofies orientals no és gratuït. L'ús del zero, encara que s'ha trobat arreu del món, a occident arriba a través de les cultures mesopotàmiques i sud-mediterrànies. Van donar una importància cabdal a l'absència, que s'havia de tenir en compte per comptar.

A “La plenitud del vacío”, Trinh Xuan Thuan explora la interrelació entre la ciència contemporània i aquesta visió del buit (que no no-res) oriental. Explica com el concepte de buit se sol entendre relacionat amb la fi de les coses, quan totes les partícules tenen una romanència del buit primordial. Abans d'existir les coses existia el buit. Però què era el buit? El buit, en aquest cas, era generador de vida i de tot el que coneixem. D'un buit sorgeix tot. Thuan ho relaciona amb un text veda, tradició mil·lenària hinduista: "En aquell temps no hi havia ser, tampoc hi havia no ser". Buit no és absència de tot, és una altra forma de matèria.

Al final, veient que la vacuïtat és dins de tot i alimenta tots els àtoms, només ens queda pensar en el buit com a sentit de la vida. Aquest fet ens permet abraçar els canvis i aprendre a valorar els successos vitals. Els delicats equilibris dinàmics que sustenten els processos de la vida es basen, precisament, en el balanç entre absències i presències. Ho podem apreciar en el desenvolupament de bacteris en un tanc de nutrients -emulat pel famós autòmata celular creat els anys 70, “el joc de la vida”- o bé en el paper que juguen determinades espècies en ecosistemes evolutivament estables. Sense aquests buits, la vida seria senzillament impossible.

La vacuïtat de sentit del tot fa que res sigui permanent, i això li dóna l'autèntic valor: saber apreciar les coses per la seva temporalitat, tant el dolor com el plaer, ens ajudarà. El dolor perquè fugirà, i el plaer perquè sabrem que cal degustar-lo amb més intensitat. Un pensament íntimament vinculat al budisme, que assegura que la vida tot és caduc i que tot és ple de buidor i vacuïtat de significat i, al final, és la relativització i la temporalitat de totes les coses el que ens permet deslliurar-nos del dolor.

En definitiva, Xuan rebutja tots els absoluts i les grans veritats. Hi ha una buidor existencial intrínsecament vinculada als nostres àtoms i orígens. Tot sorgeix del buit, tot té part d'aquest buit i, molt probablement, tot tornarà al buit. Xuan ens allunya del pensament absolut del qual la ciència occidental sempre s'ha bastit com a estendard i ens apropa al relativisme oriental, que entén el buit com un estat fecund del qual sorgeixen moltes idees que no són veritats absolutes ni tenen intenció de ser-ho. La vacuïtat de sentit té molt sentit.