Biomimètica 3C

Biomimètica 3C
Pere Monràs

La democràcia com a rebel·lió de la consciència

Si la societat contemporània s'erigeix sobre la democràcia i tothom actua en la seva defensa, ens hem de preguntar: com és que hi ha tantes democràcies?

Zoom

Pocs estats, avui dia, reproven la democràcia com a règim polític. La democràcia és vista, com deia Winston Churchill, com "el règim menys dolent dels que existeixen". Els Estats actuals, vells o nous, aposten a constituir-se sota aquest règim en considerar-lo la millor opció. Però segons sembla, sota el seu paraigua es pot donar cobertura a qualsevol tipus de sistema.

De tota manera, va ser Ralf Dahrendorf, qui fou Director de la London School of Economics, qui va dir amb la característica murrieria anglesa que el petit inconvenient que tenen les democràcies és que perquè funcionin és necessari que hi hagi demòcrates, i un demòcrata es fa nogensmenys al llarg de tres generacions. Nosaltres en portem dues des de la transició, i comencem tot just la tercera.

D'aquí que, recollint l'eslògan de campanya d'en Carles Puigdemont amb la candidatura Junts per Catalunya, "La democràcia és l'únic camí", quedaria implícit que el nom fa la cosa i que codis molt diferents poden tenir la mateixa qualificació. Però no fos cas que trobéssim exemples de democràcia fins i tot antagònics.

La pregunta que mereix una resposta seria: quines són les característiques de ser demòcrata? Fer-nos aquesta pregunta, o qualsevol altra, vol dir que dubtem. És l'element nuclear de la pregunta, el dubte, que ens interroga sobre el que sabem o no sabem i, a més, sobre si volem pensar-hi o no. Però això no és negatiu. És natural, i és necessari. Així doncs, avui es fa palesa la necessitat de perfilar-ho per no portar-nos a l'engany: on acaben i comencen els límits dels demòcrates i la democràcia?

On acaben i comencen els límits dels demòcrates i la democràcia?

Una forma de crear una accepció que reflecteixi la realitat és valorar els comportaments demòcrates de "pedra picada" com aquells que s'han creat a ells mateixos en l'ús de la llibertat i l'han guanyada, han transgredit normes, lleis i reglaments obsolets, poden entendre i comprendre el valor de la diversitat com a força emergent, i despleguen nova energia capaç d'identificar i visionar el futur, lliures de la submissió a aquelles creences, conductes, rutines i tradicions imperants i caduques.

Els que no ho fan, pensen amb moderació que cal arribar a les negociacions i fer pactes amb aquells que no ho volen fer i així ho han demostrat i, per tant creuen que és el que pot ser més efectiu, però per ara, pel món d'avui, no és així. Potser doncs, és precís treballar perquè el pes i nombre dels demòcrates fossin capaços d'omplir els espais de decisió més fonamentals.

La realitat marca una adaptació decidida al medi ambient -que comprovem cada vegada més- i que ens exigeix una concepció no egocèntrica per afrontar la complexitat creixent. Una actitud biomimètica (imitar la vida) per sentir-se pertanyents a un tot que és la vida, a fi i efecte que deixem els patrons mentals per patrons vitals. Ho voldrem o no, però certament, l'adaptació al medi valida la supervivència i per tant la nostra evolució.

La dignitat ha d'agafar el relleu de les armes. El respecte a ser, passa per sobre del desig de tenir.

Així doncs, és cabdal crear condicions favorables al ressorgiment de persones demòcrates, a tots els nivells horitzontals de l'escala social, que siguin del calat que hem descrit. El lideratge extensiu i horitzontal podrà fer front al pols amb els antics pseudodemòcrates (qualificats així pels actes que fan) que passat el temps resten encara vius, ancorats en la força del poder i usant els instruments de sempre, inherents al poder.

No ha d'haver-hi altres raons i canvis a esperar, que no estiguin fonamentades en la gent, les persones, els pobles... que agosarats per voler ser lliures, exerceixen la voluntat de transgredir i no acceptar allò que els sigui humiliant. Cal una consciència madura que arreu la lluita per la dignitat agafa el relleu de les armes i que el respecte a ser, passa per sobre del desig de tenir.

Estarem més o menys lluny d'aquesta fita. Tanmateix el temps no ve marcat pel rellotge sinó per l'ús que fem de l'espai on estem inserits i de les circumstàncies que s'esdevenen en la mobilització activa així com el caràcter curós i pulcre que, respectant les persones, es legitimi pel seu exemple. Un temps on s'imposa exercir els valors de l'autenticitat i dignitat, del respecte i confiança en un mateix. Tot allò que hom no aconsegueixi per si mateix no arribarà als altres.

Mobilització, respecte, dignitat... A través de la intel·ligència col·lectiva hem donat un significat social a aquests mots, un significat que no tothom pot entendre perquè és incomprensible des de l'immobilisme. Aquestes paraules presenten una nova accepció, condicionada per l'acció quotidiana que representen aquests lemes. Molts sectors actius utilitzen aquesta polisèmia en parlar del desig de llibertat, i fer-ne d'aquest sentir un estat emocional. Són la primera fase de l'empoderament i autoestima.

Tanmateix, caldrà afegir-hi dues condicions més que ja s'albiren en el món que ens ve: el valor de la ciència compromesa i de l'exquisida maduració de la consciència (cons-ciència). Ciència i consciència a la par, relligades en un sol repte de naturalesa clara, que expressi els paradigmes claus de la transformació que es vol. Cap a la construcció del futur que volem i alhora cap a la millor denuncia d'aquells que no deixen fer ni respirar. Només volen conservar els privilegis els conqueridors.