Biomimètica 3C

Biomimètica 3C
Pere Monràs

Les aportacions de la biomimètica

Gràcies a la biomimètica podem crear nous sistemes arquitectònics, mètodes científics i eines per a l'enginyeria. Tot i així, la biomimètica va més enllà de donar-nos models nous en què basar l'activitat humana. També obre nous corrents de pensament i de relació amb el món i l'entorn.

Zoom

La biomimètica, alhora concepte i pràctica, va representar un avenç en la teoria evolutiva de Darwin i una aportació a la societat per comprendre les limitacions de l'antropocè i articular la seva superació.

Els seus orígens els trobem amb Lynn Margulis (1938-2011) que, amb el seu treball com a biòloga, va teoritzar sobre la simbiogènesi, que explica com els organismes tendiríem a organitzar-nos en consorcis: "La vida «independent» tendeix a ajuntar-se i a ressorgir com un tot nou en un nivell superior i més ampli d'organització". Margulis formula que els bacteris, que fins a mitjans del segle XX només tenien interès per a la bacteriologia mèdica, són les artífexs de la complexitat de la cèl·lula eucariota i dels actuals refinaments dels diferents organismes.

L'aprenentatge que es pot extreure de la tesi de Margulis és que la vida és una evolució constant, i que en ella hi podem trobar els factors més rellevants de la regeneració cel·lular i del desenvolupament dels organismes. Es destapen així elements substancials de l'avenir dels organismes vius, ampliant el camp alhora que igualant la visió de la vida sense dominàncies d'un tipus sobre d'altres. La seva teoria és manifestament bondadosa i respectuosa amb la biodiversitat i els ecosistemes que l'acullen.

La teoria de Lynn Margulis veu la vida sense dominàncies d'un tipus sobre d'altres. És bondadosa i respectuosa amb la biodiversitat.

Anys més tard, Jannine Benyus va conjugar les tesis fundacionals del Biomimicry Institute, que ha contribuït de forma notable a l'expansió de la biomimètica aplicada a totes les disciplines. Diu la ressenya editorial del seu llibre Biomimicry, "[Benyus] nomena una disciplina emergent que emula els dissenys i processos de la naturalesa (per exemple, cèl·lules solars que imiten fulles) per crear un planeta més saludable i sostenible. Des de la publicació del llibre el 1997, la pràctica biomimètica de Janine ha anat evolucionant, i alhora, a través de xerrades, ha explicat arreu del món sobre què podem aprendre del geni que ens envolta".

Al web del Biomimicry Institute afegeixen sobre l'organització que "l'any 2006 va confundar el Biomimicry Institute, una associació sense ànim de lucre dedicada a fer de la biologia una part natural del procés de disseny. L'Institut acull concursos anuals de disseny biomimètic sobre problemes de sostenibilitat massiva, mobilitzant a desenes de milers d'estudiants i professionals a través de la Xarxa Global de Biomimicry per resoldre aquests reptes i proporcionar als usuaris la base de dades d'inspiració biomimètica més completa del món, AskNature, per utilitzar-la com a lloc de partida”.

Gràcies a la biomimètica entendrem què podem aprendre del geni que ens envolta, la naturalesa.

Totes aquestes aportacions tenen un factor comú: la natura, entesa sota el concepte global de la vida, sigui vegetal, animal o humana. La importància d'aquests metamodels és que ens permetre observar i comprendre un nou tipus de relacions basades en la lògica relacional, i que ja han superat la pura lògica racional aportada per la Il·lustració. Ja no ens és suficient la visió newtoniana ni la teoria de la causalitat. Per entendre la nova realitat, basada en la complexitat, necessitem aquests nous models vitals.

Byung-Chul Han ho expressa molt bé en dir que "el model de la causalitat no és capaç de descriure relacions complexes. La vida orgànica se sostreu a la relació de causalitat. En oposició a la cosa inanimada i passiva, l'organisme no permet sense més que la causa exterior arribi a repercutir en ell sense la seva intervenció. [...] La peculiaritat del vivent consisteix a interrompre la causa exterior, transformant-la i fent començar en si alguna cosa nova. Per exemple, encara que el vivent necessita aliment, l'aliment no és la causa de la seva vida. [...] El vivent reacciona amb autonomia a l'extern."

Per tot això, la biomimètica es converteix, no tant en un interessant model d'aproximació a la natura per extreure elements de millora de les condicions de la vida humana, que també, sinó en una forma de pensar que deixa de ser antropocèntrica i passa a ser equitativa, respectant la vida que totes les espècies tenen i desenvolupen.

La biomimètica és equitativa, respecta la vida i la dignitat de totes les espècies.

Vista així, la biomimètica ja no és sols una font d'inspiració per a activitats humanes, sinó un nou concepte que ens fa entendre que tot es viu i que hem de fer un gir a molts dels models que tenim assumits com a únics que es remunten a la revolució industrial.

Alguns exemples clars d'aquest pensament són: canviar el concepte d'antibiòtics pel de probiòtics. O deixar de veure com a enemics els bacteris i virus en comptes d'acceptar-los com a part de la nostra biologia, una convivència compartida que ha de mantenir el seu equilibri. O no pensar només en curar la malaltia sinó en com treballar la salut en el seu sentit més radical. En definitiva, Viure la Vida. Una cosa que avui ens fa necessari:

  • Contextualitzar l’activitat humana: text, context i pretext.
  • Reconèixer el paper de la natura com a guia i mentora.
  • La biomimètica com a disciplina emergent horitzontal.
  • Ampliar l’abast de les percepcions i sentits: obrir el cos i la ment.
  • Identificar nivells de consciència i d’intel·ligència.
  • Treballar l’autoconeixement per a la presa de decisions.
  • Organitzar-se per funcions.
  • Adaptació de bioestratègies.
  • Processos organitzatius basats en Life Principles.
  • Aprenentatges derivats dels ecosistemes: la diversitat.

Pere Monràs.
President de l'Institut de Ciències Biomimètiques de Barcelona