Tres E per construir un futur

A l’hora de realitzar un projecte s’han de tenir en compte les tres E: l’eficàcia (saber), l’efectivitat (fer bé) i l’eficiència (fer-ho amb el mínim cost). Així i tot, depenent dels interessos de l’impulsor, algunes persones donen preponderància a unes sobre les altres.

D'una banda, trobem qui de manera exclusiva contempla l'eficiència i la considera gairebé l'únic indicador que val la pena. L'única explicació sobre el perquè d'aquesta consideració és, simplement, que els diners mouen el món (l'economia és hegemònica) i l'eficiència permet quantificar resultats i beneficis. Això, però, obvia el valor de l'intangible, també important i crucial. Aquest perfil d’acció és molt habitual en els projectes promoguts des del camp de les finances i similars, pels que la sentència a encunyar és: "el que no es pot comptar no compta".

Altres col·lectius s’inclinen per focalitzar-se en l’efectivitat. Són aquells pels qui el més important és fer bé el que toca fer, independentment del cost de dur-ho a terme. Un exemple més específic: aquells que diuen, amb ostentació, que la salut no té preu i reneguen d’acceptar que tota activitat professional costa diners. És un principi bàsic de l’economia, tota activitat té un cost, tot deute té un termini i tota inversió aspirarà a un retorn.

Per últim, estan els que creuen fermament en l'eficàcia, és a dir, saber el que cal fer. Són experts en la diagnosi dels problemes i en l'acumulació de coneixement per aconseguir-ho. Són savis en alguna temàtica o bé especialistes a trobar causes i relacions (depèn del seu estat de consciència). Això comporta, a vegades, que per la seva extrema especialització acaben ignorant el tot (el context i el pretext), i exerceixen sense relació amb el sentit i el propòsit de què es fa.

Aquests casos “d’especialisme” són conseqüència de les realitats científiques contemporànies. La ciència, motor de la tecnologia i responsable de la més gran prosperitat material els darrers dos segles, ha tendit a prendre dos camins: un és l’emmagatzematge del coneixement per fer-ne un oligopoli (camí que provoca aquest “especialisme”), i l’altre és el de la ciència de la descoberta, que explora les fonts del coneixement tenint la natura i els patrons vitals com a referent (la biomimètica: imitar la vida).

Així doncs, és fàcil d’imaginar que l’èxit recau en l’equilibri. Tenir sempre en compte les tres E permetrà saber què s’ha de fer, fer-ho com cal i, a més, aconseguir els més alts marges d’explotació possibles. Veuen la part i el tot, el que es veu i el que no es veu, revisen el passat per enriquir el present i poder, així, dissenyar un futur que trenqui la tendència. I, gràcies a això, evolucionem en tots els camps de l’activitat humana.

Aquest últim punt és especialment rellevant. Observar l’evolució ens permet comprendre el que passa, canviar el zoom -que sempre és centrat en el nostre temps, descuidant el temps evolutiu de l’espècie-, i ens proporciona lucidesa per poder contribuir en la construcció d’aquest nou futur. I és en aquest sentit que cal que els nostres projectes i activitats, per tal de formar part de l’evolució de l’espècie, es plantegin des de l’eficàcia, l’efectivitat i l’eficiència.

Però no és només rellevant tenir en compte les tres E. Cal, a tot plegat, donar-hi el toc del model biomimètic, en tant que representa el que la vida i la vitalitat permeten. Viure, per si mateix, és un mètode d’aprenentatge que utilitza des de la vida vegetal fins a la humana. La vida té, en si mateixa, el principi regeneratiu que fa possible aquesta buscada evolució de l’espècie.

Un altre exemple per clarificar conceptes: en l’educació el projecte biomimètic es reflecteix en comprendre que si no deixem que el nen assoleixi els seus mateixos reptes estem impedint que pugui aprendre. La nostra societat actual té el patró mental d’ensenyar a l’alumne allò que “ha de saber” i que “encara no sap”, una forma d’adoctrinar (terme usat amb maldat manifesta) que consisteix en ensenyar un temari i competències “bàsiques” que toca aprendre i sense plantejar-se si l’educació ha de sorgir dels alumnes mateixos o si ha d’estar determinada per les capacitats de cadascú.

De la mateixa forma que un arbre no comença per les fulles ni un infant neix amb un cervell activat, les arrels són el fonament de la vida, i per desenvolupar el tronc, fulles i fruits, cal que sigui ben ric aquest fonament que dóna suport. Treballar amb les tres E en ment vol dir contribuir a un millor futur, un futur que s’ha d’edificar sobre uns principis biomimètics que ens permetin desenvolupar unes activitats que portin a l’equitat, la qualitat que integra millor els dos eixos que han de construir el futur: la CIÈNCIA i la CONSCIÈNCIA.