Cooperar, una cadena de favors ben natural

La visió que ens mostra una natura dominada pel conflicte i la competència ha servit molts cops com a justificació per a organitzacions socials i models econòmics que obvien el fet que, en gran part, la història de la nostra espècie és la història de la cooperació.

També entre la resta d’éssers vivents els individus tenen moltes més raons per establir relacions cooperatives que no pas lluitar pels mateixos recursos, a menys que ens situem en un context d’aguda escassetat. Tal com senyala l’antropòleg Eudald Carbonell, les espècies incompetents són les que competeixen, per la seva incapacitat per cooperar o adaptar-se.

Les manades de llops o hienes tenen més probabilitats de capturar preses de més grandària, igual que feien els Neanderthals amb els mamuts.

Els pingüins Emperador conserven el seu calor corporal formant agrupacions que redueixen l’impacte dels vents glacials en el seu cos. Algunes aranyes s'estimen més compartir el seu aliment a canvi de teixir una tela més gran amb altres congèneres que els permeti atrapar més víctimes.

Les mascotes de les formigues

La simbiosi (o mutualisme) és una forma de cooperació amplament estesa entre espècies que beneficia a totes dues, a diferència del parasitisme que només beneficia a una d’elles a costa del perjudici de l’hoste, al que rarament li produeix la mort. Podríem dir, en aquest últim cas, que es tracta d’una relació de predació duradora en el temps.

Les fronteres entre una i altra, però, són a vegades difoses tal com ens mostra la relació que mantenen les formigues amb les seves “mascotes”, els pugons.

Els pugons verds i altres àfids són molt eficients extraient saba de les plantes, però tenen molts problemes per digerir-la. En conseqüència, produeixen una secreció molt rica a un ritme molt intens, que és aprofitada per les formigues pel seu valor nutritiu.

Els pingüins Emperador, algunes espècies d'aranyes i la simbiosi entre pugons i formigues són alguns exemples de cooperació natural.

Els pingüins Emperador, algunes espècies d'aranyes i la simbiosi entre pugons i formigues són alguns exemples de cooperació natural.Què hi guanyen en aquest cas els pugons? Les formigues no tindrien massa futur com a succionadores, però les seves mandíbules són molt dissuasòries enfront del intrusos.

Aquesta relació “feudal” d’aliment a canvi de protecció es veu alterada quan la part més feble veu l’oportunitat d’adaptar-se a la situació per benefici propi. És el que l’estudi participat pel CSIC i publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) descriu com “biomimètica agressiva”. Segons aquest treball, alguns pugons han après a imitar les substàncies que emeten les larves de la formiga Tetramorium de manera que aconsegueixen fer-se passar per elles. Un cop han estat traslladades a la càmera-guarderia es converteixen en autèntics “vampirs”, succionant l’hemolimfa de les larves.

És el primer cas descrit entre aquestes espècies en les quals un comportament tan destructiu cohexisteix amb una relació de mutualisme.

Economies d’escassetat

Una raó essencial per cooperar, tal com hem vist, és garantir l'accés als recursos. En sentit productiu, aquesta estratègia tendeix a prevenir situacions d'escassetat assegurant-ne un bon subministrament o, en sentit més defensiu, impedint que altres se n'apropiïn.

L’evolució d’aquestes estratègies tendeix a ser evolutivament estable, és a dir que un cop adoptada per una població (o poblacions cooperants) desenvolupa mecanismes perquè no sigui envaida per cap altra estratègia alternativa.

Com ens ensenyen les formigues amb la seva relació amb els pugons, les relacions de cooperació / competició poden canviar dràsticament si es contempla un residu com un recurs preciós encara per utilitzar. Les acàcies que viuen en el desert conserven una quantitat sorprenentment alta de branques seques. La majoria d’arbres se'n desprendrien però elles no ho fan perquè la seva ombra protegeix de l'evaporació les parts vives i el sòl que l’alimenta.

És possible capgirar el concepte de què és recurs i què és residu si es té la capacitat de reconèixer els costos globals reals que una decisió econòmica té en el sistema.

És possible capgirar el concepte de què és recurs i què és residu si es té la capacitat de reconèixer els costos globals reals que una decisió econòmica té en el sistema.Aquesta perspectiva té derivades importants en el món de les organitzacions. Fausto Tazzi, a Biomimicry in organizations destaca que és possible capgirar el concepte de què és recurs i què és residu si es té la capacitat de reconèixer els costos globals reals que una decisió econòmica té en el sistema.

És per aquesta raó que les organitzacions biomimètiques requereixen un tipus de reporting financer extremadament precís que permeti contemplar els costos d’un procés o una unitat de negoci des d’una perspectiva de sistema.

Altruisme recíproc

El delicat equilibri entre prioritzar el benefici personal (egoisme) i perjudicar-se com a individu per beneficiar-ne a altres (altruisme) es troba en la base de la cooperació entre éssers vius. En un sentit biològic, la finalitat és augmentar les possibilitats de supervivència d’altres membres de l’espècie, un fet força habitual en estructures socials complexes.

El que resulta aparentment inexplicable és que organismes no relacionats desenvolupin aquest comportament: és el que es coneix com a altruisme recíproc.

Aquesta teoria, desenvolupada inicialment per Robert Trivers a la dècada dels 70, estableix que la confiança és l’element central per a la cooperació. Si dos individus interactuen un sol cop, mai existirà la possibilitat que el “favor sigui retornat” i per tant, no es guanyaria res en ajudar a l’altre. Per aquesta raó resulta tan important identificar comportaments deshonestos d'individus no disposats a ajudar, una habilitat en la qual el cervell humà s'ha anat especialitzant a partir de la recopilació d'informació no verbal.

Un cop més, la plasticitat amb què actua la natura, en aquest cas des d’una perspectiva sociobiològica, és extraordinària.

Un cop una comunitat humana estableix les bases per regular el sistema altruista, com ara l’amistat, la simpatia, la gratitud o la culpabilitat (si s’infringeixen), els individus que imitin aquests trets per influir en el comportament dels altres obtindran un avantatge clar en termes egoistes.

La comunitat es basa en l'altruisme. La natura, per tant, té la capacitat d'autoregular-se per tal de suprimir o delatar els individus egoistes.

La comunitat es basa en l'altruisme. La natura, per tant, té la capacitat d'autoregular-se per tal de suprimir o delatar els individus egoistes.Però res és per sempre. El mateix procés de selecció natural tendirà a millorar les capacitats per descobrir als individus amb comportament hipòcrita, desenvolupant un mecanisme d’autoprotecció.

La cooperació és, en definitiva, una expressió més de la sorprenent complexitat amb la qual la natura tendeix a adaptar-se, regenerar-se i autoregular-se i que convé observar amb una mirada àmplia per no contaminar-la amb els nostres interessos i creences tan típicament humanes.

Jordi Carrasco.

Institut de Ciències Biomimètiques de Barcelona