Avui faré una mica de ploramiques, que això els emprenedors ho sabem fer molt bé. Crec que recordaré tota la vida la meva primera visita al nostre banquer. La veritat és que jo no me n'encarrego d'aquest tema, en part perquè des d'aleshores els meus socis van decidir que no era la persona més idònia de l'equip.
Quan vam engegar l'empresa, vam heretar una societat que ja estava activada (amb pèrdues incloses) i també els seus corresponents advocats i, esclar, entitat financera.
Doncs bé, tornem a la meva primera visita al banquer. Recordo com el meu soci intentava explicar-li que si ens cobraven tres euros per cada transferència, al final de l'any eren molts diners. Al final, no em vaig poder estar d'obrir la boca i dir-li: "Tant parlar d'emprenedors als anuncis per després no fer res". El banquer va aixecar el cap dels nostres comptes, em va mirar i, sense moure ni un pèl de la cella, va tornar a abaixar el cap.
Mig any més tard (en aquells sis mesos la situació no havia canviat) vam tornar a fer una visita a l'entitat financera. Com que jo havia de signar uns papers, el meu soci va accedir a portar-m'hi (abans havia intentat, però, que li cedís poders per evitar la meva tensa relació amb el senyor gris). Havíem de notificar-li que havíem trobat un soci i que faríem una ampliació de capital d'una quantitat bastant notable.
"Home, això ja és una altra cosa". Aquestes van ser les paraules que va dir just abans d'accedir a negociar els tres euros per moviment. En aquell moment, em vaig mossegar la llengua. Tres anys més tard, les nostres necessitats són diferents, perquè l'empresa ha crescut. La setmana passada el meu soci va tornar del banc, de nou, amb comissions i interessos. M'ensumo que haurem de tornar a anar a veure el nostre amic amb un compte corrent més gran si volem millorar les condicions.
Però els entenc, fan negocis. Igual que jo.
L'executiva agressiva és una jove emprenedora.
