La retribució d’un treballador està vinculada a molts factors, racionals i irracionals, justificats i injustificats. La capacitat, el coneixement, l’esforç i el compromís són, en la meva opinió, els que han de ser més determinants a l’hora d’establir el salari, tot i que de vegades entren en joc altres factors que també resulten raonables.
Com que tinc funcionaris a la família, ho conec bé. L’antiguitat (que seria una forma d’anomenar l’experiència en el càrrec) és, per exemple, un factor corrector molt important en els salaris públics, que també tenen altres plusos diversos en funció de l’activitat. Per exemple, el plus de perillositat que tenen policies o bombers o el plus de nocturnitat per als que tenen el torn de nit. Sembla raonable que un policia que patrulla els llocs perillosos de la ciutat de nit tingui un salari més alt que l’administratiu d’una seu pública a la zona alta.
Un altre plus que sempre m’ha cridat l’atenció és el de penositat: s’aplica als treballadors amb riscos per exposició al soroll o a vibracions, a la calor o al fred, o a aquells que suporten “una excessiva càrrega física o mental”. Avui hi he pensat quan he llegit una notícia sobre un estudi d’investigadors de l’Hospital de Bellvitge que diu que, entre els treballadors amb baixa per trastorn mental, els autònoms tenen el doble de probabilitats que els treballadors per compte aliè que sigui de llarga durada.
No sóc advocada, però estic ben segura que hi ha molta jurisprudència sobre què és penós en aquesta vida. El que sí que sé és que treballar de 10 a 14 hores al dia, viure en un risc perpetu de no tenir prou clients o que no et paguin, innovar constantment en productes, serveis o processos, haver de coordinar la feina d’altres persones, contractar proveïdors i alhora pensar a liquidar l’IVA, l’IRPF i la LOPD generen força càrrega mental.
Potser, vist el risc de perdre la xaveta i la càrrega mental que suporto, hauria de demanar un plus de penositat. L’hi dic al meu cap? Ah, no, que sóc autònoma!
