ALIMENTACIÓ
DANI CORDERO

Tres concursos de creditors per avisar la indústria càrnica

Casademont, Càrniques Solà i Terfrisa han declarat la seva insolvència i han evidenciat els problemes als quals s’enfronta el sector

Imatge d'arxiu d'un escorxador / DAVID BORRAT Zoom

Casademont va ser la primera, i després la va seguir Terfrisa. Entremig va ser Càrniques Solà la que va presentar concurs de creditors, el mes de juliol passat. Són només tres casos, tots de l’any passat, però poden convertir-se en un avís per a la principal activitat del sector alimentari de Catalunya, el de la indústria càrnica. Segons dades del departament d’Indústria, aquesta activitat suposa un negoci de 7.900 milions, del qual el 75% està sota l’activitat de la carn de porc. Els problemes de les tres empreses catalanes han quedat, almenys de moment, solucionats. L’aragonès Piensos Costa es va quedar Casademont. El també aragonès Grupo Jorge ha assumit l’escorxador de Càrniques Solà. Grupo Cañigueral, catalana en aquest cas, està en vies d’apropiar-se de Terfrisa, una empresa que va arribar a facturar 140 milions d’euros però que, com en els altres dos casos, va ser incapaç de retornar els crèdits que va assumir per millorar i ampliar les seves instal·lacions productives. En aquest cas es tractava d’un ambiciós escorxador a Vilamalla: 68 milions invertits.

Ningú al sector vol sentir parlar de crisi sectorial i se subratlla que són casos diferents i puntuals. De fet, ressalten les diferències existents entre Casademont, especialitzada en embotit, i les altres dues, centrades en tasques d’escorxador. La resolució dels tres casos segueix una lògica que ha sigut advertida pel sector: cal concentració i crear grups més verticalitzats, amb tota la cadena de producció integrada: des del pinso fins als escorxadors, passant per la criança dels animals, i fins i tot arribant al tractament de la carn.

Aquesta mateixa setmana, la patronal Interporc assenyalava que el 2017 va tancar amb una situació inèdita pel que fa a les xifres econòmiques:15.000 milions de facturació a tot Espanya i unes exportacions per import de 5.000 milions. “Ens hem convertit en un referent a nivell mundial i som un exemple a Europa. Estem per davant d’altres sectors a Espanya, com el del vi i l’oli d’oliva”, va afirmar el director general d’Interporc, Alberto Herranz.

“Abans un importador xinès venia i les indústries li ensenyaven l’escorxador perquè pogués veure la qualitat. Aquests mateixos comerciants xinesos el que ara volen veure no és l’escorxador, sinó les granges on es crien els porcs”, explica Ricard Parès, el director general de Porcat, la patronal catalana dels productors. L’exemple del comprador xinès no s’ha triat a l’atzar. Part del creixement que ha assolit la indústria càrnica en els últims anys està vinculat al creixement de la carn de porc que ha arribat del Sud-est Asiàtic, que absorbeix una quarta part de les exportacions catalanes. El mercat xinès és una de les palanques sobre les quals s’ha recolzat el creixement de la indústria, però fonts pròximes al sector destaquen que cal estar atents a quina és l’evolució en el futur dels països emergents.

Països com la Xina no només poden canviar en qualsevol moment de països proveïdors, com va passar amb l’aviram anys enrere, sinó que poden arribar a assumir molta part de la seva demanda, com ja està passant, desenvolupant producció pròpia. Però el sector creu que, més enllà de ser conscients d’aquest risc, cal seguir aprofitant aquesta oportunitat mentre es pugui i apostant cada cop més per la qualitat. Es dona per fet que els daltabaixos del mercat només podran ser superats pels grups que tinguin musculatura per aguantar els sotracs temporals del sector, així que cal afrontar el problema d’aquesta manera, sostenen.

“És una indústria amb peus de fang”, adverteix una font consultada que coneix bé les entranyes econòmiques de part del sector, que adverteix dues dificultats que s’han convertit en estructurals. Una la representa bé Terfrisa, que el 2014 va apostar per construir un gran escorxador a Vilamalla: augmentar la producció a base d’escorxadors més grans i guanyar massa crítica. ¿Com es pot assumir això en una comunitat autònoma que disposa d’una cabana de porcs que no pot créixer més per qüestions ambientals relacionades amb els purins?

Catalunya està col·lapsada i els escorxadors catalans són alimentats des de fa anys per la cabana procedent d’altres comunitats autònomes. I així seguirà sent. Les granges estan creixent a l’Aragó, però la mateixa font fa una reflexió: ¿fins quan podrà créixer? L’escorxador de Vilamalla, prop de la frontera amb França (principal importador de carn catalana), mai va arribar a superar la meitat de la seva capacitat i ara opera a menys d’un 20%.

L’altre problema és força conegut:la mà d’obra. En la seva cursa per ser competitius, els escorxadors no han sigut capaços d’integrar tots els seus costos laborals, cosa que ha provocat la creació de cooperatives de treballadors amb unes condicions de treball que són inferiors a la precarietat. La UGT denunciava fa una setmana que només a Lleida hi ha comptabilitzades prop de mil persones que treballen per a cooperatives i amb unes condicions laborals que estan força lluny dels convenis col·lectius. És un cas de dúmping laboral en què, tard o d’hora, segons explica aquesta veu, les administracions hauran de prendre un paper.

Més continguts de l'emprenem