DANSA
JORDI PLANAS

Treballar amb famosos? No, gràcies

Coco Comín compleix 45 anys de professió i empresa reinventant-se com a ballarina, formadora, coreògrafa i productora de teatre musical

Treballar amb famosos? No, gràcies / FRANCESC MELCION Zoom

Als 17 anys formava part del cos de ball del Gran Teatre del Liceu. I als 19 muntava la seva pròpia escola de dansa i comèdia musical. Ara en té 62, però Coco Comín (Barcelona, 1952) manté intacta la rebel·lia amb què va afrontar la repressió franquista. “No suporto les persones dèbils”, diu en relació a les adversitats que ha hagut de superar al llarg de 45 anys de professió.

Per poder crear l’escola, va treballar com a secretària de direcció en un laboratori farmacèutic i va sol·licitar un préstec a una entitat bancària. Així va obrir el primer local, que només tenia una aula, una petita recepció i set alumnes. “Vaig necessitar sis anys per recuperar la inversió”, explica sobre els inicis de l’escola que porta el seu nom i que avui en dia és un referent de l’Estat, amb més de 50 professors i 1.200 alumnes anuals. “Aconseguir això ha sigut possible gràcies a 12 hores diàries de feina i ni una sola absència per malaltia”, assegura.

Tenir “dots de líder i una naturalesa forta” són els dos factors que el 1996 la van empènyer a crear una productora de teatre musical. L’objectiu era adaptar Chicago al català, i aquesta era l’única via possible per fer-ho realitat. “Portava 25 anys de professió, però encara no era coneguda fora de les aules”, reconeix. En aquesta ocasió tampoc ho va tenir fàcil per obrir-se camí. “Alguns no han acceptat mai que els mani una dona”, comenta sense voler detallar situacions que va haver de viure.

Entre el 1997 i el 2002 l’empresària catalana va treballar com a coreògrafa de l’anunci nadalenc de Freixenet, una experiència que li va permetre dirigir celebritats com Penélope Cruz, Pilar López de Ayala i Meg Ryan. Ella, però, no ho enyora. “No m’ho van posar gens fàcil, són persones molt distants i poc participatives”, revela. Potser per aquest motiu té clar que mai més tornarà a contractar artistes famosos per protagonitzar algun dels seus musicals. Amb la perspectiva del temps, s’ha adonat que “treballar amb personatges mediàtics no ha sigut una decisió encertada”, i de cara a futurs espectacles prefereix no tornar-s’hi a relacionar. “El fenomen fan existeix, però a la llarga no és tan rellevant”, afirma.

Acostumada a treballar darrere les càmeres, Comin va viure la seva primera gran experiència televisiva el 2008, quan va formar part del polèmic jurat d’ Operación Triunfo en dues edicions consecutives. “A nivell popular, em va conèixer més gent en aquests dos anys que en els quaranta que portava de professió”, assegura. De fet, aquest ressò mediàtic va ser fonamental a l’hora de decidir abandonar el programa. “Va ser molt negatiu per a mi, la gent encara avui no sap que aquest tipus de concursos són ciència-ficció ”, explica en relació als retrets que rebia dels teleespectadors quan nominava un concursant o un altre.

No va ser l’únic aspecte que no li va agradar del seu pas per OT. Com a directora i professora d’una escola formativa, tampoc va estar d’acord amb la manera com el jurat havia d’avaluar els alumnes. Segons diu, l’objectiu era enervar-los amb veredictes agressius per fer pujar l’audiència. De fet, l’obsessió per aconseguir-ho va fomentar l’aparició i el protagonisme de Risto Mejide com a principal actiu del concurs. Des del seu punt de vista, el publicista va acceptar aquest rol com a sortida professional: “Va traslladar la seva provocació insultant fins i tot la resta de membres del jurat”, comenta perplexa.

Centrada des del 2009 en l’escola i els musicals, Comín adverteix del risc que suposa iniciar-se empresarialment en aquesta professió, sobretot avui en dia. “Si arrenques el negoci com un objectiu comercial, no superaràs els cinc anys”, avisa. Per tant, recomana avançar a pas de formiga i no deixar-se enlluernar per altres negocis del sector. “S’han de tenir cames de ballarí però cap d’empresari”, diu convençuda.

Fa dos anys va haver de fer front a la decisió del govern central d’incrementar l’IVA al 21%, una mesura que no entén i que, en la línia d’altres empresaris del sector, considera força desencertada. Com a creadora i productora d’espectacles musicals, assegura que s’han hagut d’abaixar els preus de les entrades per continuar incentivant-ne l’assistència. “Ara els espectadors omplen les sales, però nosaltres no guanyem ni un euro”, lamenta. Per argumentar-ho, explica que el 3%-4% del preu de venda va a parar a l’empresa de ticketing, el 10%-11% a la SGAE i el 40% al teatre.

Per fer front al moment cultural que viu el país, l’empresària ha decidit abaratir els costos de producció. Entre altres canvis, ha eliminat les escenografies corpòries i les ha substituït per creacions audiovisuals, un recurs que evita l’ús de camions en les gires, però que, segons diu, empobreix l’espectacle. “És decebedor: o es perd l’essència dels musicals o es deixen de fer”, diu molesta.

Poca gent ho sap, però la Coco es diu, en realitat, Rosa Maria. “Els meus pares em van posar aquest sobrenom quan era petita”, recorda. D’adolescent li feia vergonya que l’anomenessin així. Avui dia utilitza el seu àlies fins i tot en els documents oficials. “Bé, en el carnet d’identitat, no”, matisa. Rebel per naturalesa, té clar que, amb l’administració, d’amiguismes, cap ni un.