Ara que sembla que comencem a sortir de la llarga crisi, ens preguntem ben sovint el perquè de la desfeta econòmica i institucional. I, de manera recurrent, s'assenyalen dos errors que ja venien de lluny: com es va fer la Transició i com vam entrar a l'euro, si és que calia entrar-hi. No hi coincideixo.
Pel que fa a la Transició, es van aconseguir els grans objectius que compartíem la immensa majoria de ciutadans: un trànsit pacífic de dictadura a democràcia i unes institucions del tot homologables a les europees. Respecte a l'euro, hi vam entrar perquè la transformació profunda, que havíem endegat des de l'entrada, anys enrere, en la CEE, es reflectia en una economia competitiva i equilibrada, que responia als criteris exigits.
Que ha succeït, doncs? Senzillament, que en bastir el teixit institucional i entrar en la moneda única, des del punt de vista polític i econòmic vam pensar que ja ho teníem tot enllestit. I com que tot el món ens felicitava perquè ho havíem fet molt bé, ens ho vam creure.
Les bases eren suficients, però, com en tot, calia plantejar-se com consolidar aquestes fites en el futur. No ho vam fer. I aquesta responsabilitat no la tenen els que van conduir la Transició i l'entrada a l'euro, sinó en els que es van fer càrrec, posteriorment, dels afers públics.
Davant d'això, des d'Espanya i des de Catalunya s'observen dues tendències molt potents. El govern espanyol ve a assenyalar que amb la represa de l'economia, encara per demostrar, tot tornarà al seu lloc; fins i tot ens endinsarem en escenaris d'una bonança desconeguda. El govern català sembla confiar-ho tot a tornar a començar. Mentrestant, trobo que ni els uns ni els altres es preocupen d'anar adaptant les institucions i de concentrar-se de debò en l'economia. Podem trobar-nos que en uns anys la represa econòmica no sigui suficient i l'estat propi, si arriba, no sigui de lluny tan taumatúrgic com es proclama. Esclar que sempre en podrem donar la culpa a la Transició i a l'euro.
