‘Skaters’ i surfistes conquereixen Wall Street

Nick Woodman acaba de fer-se multimilionari amb una empresa de la qual controla el 49% i que està valorada -després de tenir la millor sortida a la borsa a Wall Street des de l’estrena de les piles Duracell, fa 23 anys- en 3.000 milions de dòlars. La companyia de Woodman va recaptar en un dia gairebé 500 milions de dòlars. I ho va fer amb un producte estrella en el seu sector, que té la meitat de les vendes d’aquesta gamma als EUA. Quin és aquest producte? Una càmera de vídeo diminuta i lleugera, però gens bonica, anomenada GoPro, que ha triomfat perquè els amants dels esports extrems se n’han fet inseparables, però sobretot perquè potser ha sigut el primer dispositiu de wearable computing (tecnologia per portar posada) que realment pot funcionar a ple rendiment. Abans de les polseres tipus FuelBand de Nike, els smartwatches i les ulleres de Google, ja existien les càmeres GoPro, ideades per portar a qualsevol part del cos, a la bici, a l’ skate o a la punta d’una taula de surf.

Petites i resistents, no només recopilen dades dels seus amos -en forma de vídeos- sinó que les comparteixen plenament i sense problemes a YouTube, on els seus enregistraments es compten per centenars de milers. Es calcula que es fan 50.000 visionats al dia des de la pàgina de l’empresa, i molts més fora.

Així, es pot concloure que GoPro triomfa perquè és portable i social alhora que ofereix una qualitat d’imatge professional. Passa els vídeos directament a internet gràcies al wifi, i es pot portar posada a tot arreu; l’última moda és col·locar-la en drones teledirigits i gravar esdeveniments socials i esportius.

Però anem a l’any 2004 per entendre com va néixer GoPro. Nick Woodman no va tenir una infantesa còmoda en l’aspecte econòmic, i va créixer a Califòrnia envoltat de banquers i gestors d’inversió, com el seu pare i el seu padrastre. No obstant això, i potser pel divorci dels seus pares, va demostrar des de petit un vessant rebel que el va portar a rebutjar el món de les finances i a fundar la seva primera empresa als 24 anys, després d’estudiar màrqueting.

L’empresa va ser un fracàs i Woodman, en lloc de viure dels diners prestats del pare, es va comprar una clàssica furgoneta Volkswagen i es va dedicar a fabricar cinturons de petxines que venia per menys de 20 dòlars a la costa californiana. Amb el que recaptava es comprava passatges d’avió per anar a fer surf, la seva gran passió, a llunyans països del Sud-est Asiàtic i a Austràlia. Participava, a més, en competicions i li agradava gravar les seves gestes per després veure-les en vídeo.

Eren els primers anys del nou segle i en qüestió de tecnologia hi havia molt camp per recórrer. En aquella època els surfistes solien utilitzar càmeres fotogràfiques compactes de petit format -com les Ixus de Canon- amb una carcassa protectora contra l’aigua de mar, que portaven lligades amb una cinta de cuir al canell. D’aquesta manera podien fotografiar com era l’experiència de cavalcar una ona i com es veia el món des d’allà dalt.

Com que algunes compactes permeten fer vídeo, si bé limitat en qualitat i angles de gravació, també podien gravar aquelles sensacions i compartir-les a la xarxa, gràcies a llocs que aleshores eren emergents, com YouTube, que començava a fer-se popular. I el mateix feien els skaters i bikers, molt relacionats amb el moviment cultural neopunk, que imperava a principis de segle a Califòrnia.

Woodman es queixava sovint que aquests sistemes eren molt pedestres i produïen vídeos de mala qualitat, a més de no permetre prendre angles professionals. El problema era que una càmera professional era pesada i cara i precisava de tota una parafernàlia per fer un enregistrament.

El jove empresari va intuir llavors que calia revolucionar el panorama de la filmació dels esports de risc i va dissenyar una càmera lleugera i robusta, de menys de 100 grams, amb una bona òptica i una carcassa protectora contra caigudes i remullades. A canvi, renunciava a l’estètica. L’òptica havia de tenir un màxim angle d’obertura, per no oblidar els angles morts, que eren els que destacaven les càmeres professionals. Precisament per la seva ambició professional va anomenar el disseny, i la companyia que va crear per fabricar-lo, GoPro.

Per finançar el seu projecte no va acudir als pares, sinó que va continuar venent cinturons de petxines, tot i que va augmentar el marge de benefici: comprava les petxines a Bali a 1,6 dòlars i venia els cinturons a Califòrnia per gairebé 60. Diu la llegenda que mentre els fabricava se li va acudir un dels puntals de GoPro: les corretges de subjecció de la càmera, que permeten portar-la al cap. Un cop aconseguits els diners i fabricats els primers models -ja van per la quarta versió-, el camí cap a Wall Street ha sigut una onada llarga i ben formada.