Silicon Valley s’afanya a crear els robots més llestos

En la seva llista de propòsits per al 2016 Mark Zuckerberg, el totpoderós fundador de Facebook, va deixar escrit al seu blog que es fabricaria un majordom artificial perquè l’assistís a casa i a la feina i el descarregués de molestes tasques quotidianes, com apagar els llums, controlar la calefacció o l’aire condicionat, omplir el dipòsit del cotxe o portar la roba a la tintoreria.

El que no aclareix Zuckerberg en el seu post és si el majordom tindrà forma d’androide o ni tan sols tindrà presència física. Al cap i a la fi, totes aquestes tasques es poden realitzar mitjançant un sistema operatiu que s’interconnecti amb els diversos aparells encarregats d’executar les accions. Per exemple, el sistema operatiu, diguem-ne majordom, podria activar el cotxe autònom de Zuckerberg i ordenar-li arribar a l’estació de recàrrega de cotxes autònoms que hi hagi més a prop.

També podria activar un sofisticat aparell de planxar o contactar amb un servei extern que vingui a buscar els vestits de l’amo i els retorni nets i planxats, etc. En altres paraules, un robot no té per què ser, tal com la imatgeria clàssica els ha descrit, un androide. Un robot en té prou podent entendre ordres humanes, i dur-les a terme, per ser considerat un enginy d’intel·ligència artificial. En un sentit ampli, qualsevol sistema operatiu per ordinador és un robot, i també un cercador com Google.

Però el cert és que la indústria tecnològica ha concentrat les seves inversions en els últims anys en la direcció de crear aparells que millorin la interacció amb els éssers humans i siguin capaços de fer tasques no només de deducció i càlcul, sinó també físiques, en un sentit més semblant al que esperaríem d’un humanoide. En aquesta direcció cal destacar els sistemes de comandament per veu per a mòbils, com Siri en iOS o Cortana en el Windows 10.

Tots dos entenen de manera notable els variats accents i timbres de la veu humana i aconsegueixen deduir entre un ampli registre quina ordre se’ls està donant. En conseqüència, hi responen amb una acció. O almenys ho intenten. Poden trucar a un contacte, buscar una adreça en un mapa, un concepte en el cercador, etc. Segons Chris Bishop, director general de Microsoft Research, 2016 serà l’any en què aquests sistemes seran definitivament útils per als usuaris.

Ara bé, ¿és aquest tot l’abast que pot tenir un sistema d’intel·ligència artificial? ¿Potser hi podem sumar els espectaculars dissenys d’humanoides de l’enginyer japonès Iroshi Ishiguro, que crea clons cibernètics de si mateix i d’altres persones del seu equip i els dota d’una gran similitud en la veu? Evidentment es pot fer, i ja s’ha fet, molt més en matèria d’intel·ligència artificial sense necessitat de fabricar ninots de mida natural.

Per exemple, es poden desenvolupar programes d’identificació d’emocions humanes mitjançant el reconeixement de certs patrons facials. En aquest sentit, Apple acaba d’anunciar la compra per vuit milions d’euros d’Emotient, una companyia que permet saber la idoneïtat d’una campanya publicitària enregistrant la cara que posa la gent quan la veu. El sistema comptabilitza les cares favorables i les adverses i dóna un índex que permet saber si la campanya tindrà èxit o no.

En el pla de les accions físiques, els robots teledirigits han sigut fonamentals en les missions espacials, per exemple per prendre mostres en un planeta inhòspit, però també en les tasques de rescat després de catàstrofes naturals. Fins i tot en la neteja de zones devastades per accidents nuclears, com és el cas de l’àrea de Fukushima, on centenars de robots -no necessàriament amb forma humana- s’han encarregat de tasques que per a nosaltres haurien resultat letals per l’alta radiació.

També en telemedicina s’han desenvolupat en els últims deu anys aparells capaços de permetre que un cirurgià operi un pacient a través d’internet, gràcies als seus sofisticats braços mecànics i als seus sensors i càmeres d’alta definició.

Però el que més preocupa els experts en intel·ligència artificial és com es defineixen els límits en aquest camp. Elon Musk, l’emprenedor en sèrie pare de PayPal i creador del cotxe elèctric Tesla, va apadrinar el projecte OpenAI, que proposa la creació d’estàndards oberts perquè tothom que ho vulgui pugui innovar en aquest camp.

No obstant això, Musk va expressar un any abans les seves reserves en relació als desenvolupaments sense control i regulació, adduint que de la mateixa manera que es podia fabricar un robot beneficiós per a la humanitat era possible idear una màquina perfecta de matar o de sabotejar infraestructures vitals per a un determinat país. Musk es va mostrar llavors favorable a l’existència d’una legislació internacional que reguli la intel·ligència artificial.