“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres”. Aquesta genial cita de George Orwell a La rebel·lió dels animals em va venir el cap fa uns dies quan vaig llegir a la premsa econòmica un titular sobre un dels aspectes de la pròxima reforma fiscal que prepara el govern de Mariano Rajoy.
I és que resulta que els animals humans som tots iguals davant de la justícia, davant d’un metge o davant de Déu (per a qui hi cregui). Però som ben diferents en una botiga de luxe, a ulls d’un banc o davant d’Hisenda. I cada cop menys iguals. El govern impulsa una rebaixa del 52% al 50% del tipus marginal màxim de l’IRPF, el que paguen els que perceben 300.000 euros a l’any, 500.000 milions d’euros a l’any o 10 milions d’euros a l’any.
L’executiu pensa que el fet que una renda alta superi aquest límit és confiscatori, però no que al tram més baix, d’algú que percebi per exemple 25.000 euros, es pagui el 20%. Un altre argument és que no es pot competir amb altres països que, com Espanya, ofereixen residència fiscal barata (i, si cal, la nacionalitat) per als milionaris del món.
Com a emprenedora, i d’esquerres, crec que calen més trams d’IRPF, i segurament més trams baixos per a les rendes baixes i més trams alts per a les rendes altes. Com a futura milionària, ho penso també per al meu propi interès: no vull viure en un món en què els animals siguin tan poc iguals els uns dels altres. Això s’aplica també a la regulació de les sicavs, la guerra als paradisos fiscals i al secret bancari que permet que l’IRPF esdevingui, al cap i a la fi, un impost de les classes mitjanes i baixes.
Com en les pitjors contrautopies, avancem cap a un món en què una elit de rics s’allunya d’una classe mitjana cada cop més baixa i una classe baixa cada cop més abundant. I aquest tipus de societats acaben sent molt incòmodes fins i tots per als més privilegiats: ens espera violència, inseguretat i infelicitat al nostre voltant.
