Ja sabem que rescatar algú és salvar-lo d'una mort segura. Ens sona a una embarcació des de la qual tirem un salvavides. El que no pensem és qui paga la llanxa i el salvavides. Sabem que Bankia necessitarà 20.000 milions addicionals i que l'import final dependrà de l'auditoria que en facin dues firmes internacionals.
Hi ha estudis que indiquen que el total oscil·larà entre els 50.000 i els 70.000 milions. Per tant, estem parlant d'un import que representa un 6% del PIB espanyol. Igual que el dèficit públic amb què acabarem l'any, per fer-nos una idea de la magnitud.
En aquests moments es discuteix d'on sortiran els diners, que sembla que serà del Fons Europeu que entrarà en vigor al juliol. El que queda clar és que nosaltres sols no podem demanar aquest volum de deute al mercat. Alemanya exigia que el rescat el demanés el govern espanyol i no directament els bancs. La diferència és que si el demana el govern espanyol, Europa pot imposar condicions sobre les reformes estructurals necessàries (prestacions per desocupació, pensions, salaris de funcionaris, acomiadaments, etc.).
Aquesta fórmula no és acceptada per Espanya, que argumenta que els que necessiten els diners són els bancs i no l'Estat. Al final, sembla que els diners els deixaran al Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB) perquè aquest organisme els deixi als bancs amb problemes per recapitalitzar-los. I a veure si així torna a fluir el crèdit a les empreses i als particulars, que tant els necessitem perquè l'economia espanyola torni a créixer.
Jordi Fabregat és director del màster executiu en finances d'Esade
